Quina classe de polítics volem?

Amb això del Twitter, no escric gaire al blog, però hi ha una cosa que porto donant-hi voltes i que mereix alguna cosa més que els 140 dels twits. No m'agrada el papanatisme i el políticament correcte en el que ens estem instal:lant i que tothom troba del tot necessari i meravellós. Ho sento no m'agrada!. Un últim exemple, per a mi molt paradigmàtic i que a mi hem sembla del tot al·lucinant; la publicació dels bens del parlamentaris espanyols i que ja he sentit dir que s'ha d'estendre als regidors dels nostres pobles. No ho entenc, que no tenen dret a la vida privada?
Ja entenc que cobren molts més diners que la majoria de la població del país i que això, hi ha gent que els molesta, però no entenc perquè deixen de tindre el dret a la intimitat quant el que fan es treballar per el be públic. No dic que tenen el dret a fer el que vulguin; que no s'hagi de vigilar que no s'enriqueixin il·licitament, com de fet, s'ha de fer i és fa, amb tots els ciutadans. El que dic és que hi ha d'haver mecanismes de control, interns i externs que impedeixin actuacions il·licites, com ara la Oficina Antifrau que és promoure pel govern d'esquerres i que finalment és va crear el 2008 o com ara una llei de transparència, necessaria pel control i per assegurar l'accés a la informació de caràcter públic.
Si el que passa és que no ens creiem el sistema, doncs potser ja va sent hora de que el canviem. A ningú demanaríem que dediqui les 24 hores del dia a la seva feina, que arraconi a la família i als amics per dedicar-ho a tercers, que cobri menys que a la privada, que de la seva feina se'n faci escarni diari als mitjans de comunicació, que passi examen periòdic, no només per la seva feina, sinó per si cau mes o menys simpàtic o per si algú altre dels seus o dels seus companys de viatge ocasional, en va dir alguna de grossa i que a més ara els demanem que despulli la seva situació personal. No només han de treballar per la "cosa" pública sinó que ells han ser públics i perdre tota intimitat. Quina classe de persones busquem com a polítics?

Així no

Independentment de la simpatia o no vers un moviment social com el dels indignats, hi ha fronteres que no es poden passar.
Tothom te tot el dret a manifestar-se de la ma era que vulgui, un dia en un carrer, en una universitat o acampats a la plaça del poble; és bo i democràticament molt sa fer sentir el nostre malestar. Pot produir cert malestar, però sobretot produeix una sensibilització envers un afer que d'una altra manera passaria desaperçebut. Altra cosa és que s'impedeixi el normal funcionent de la democràcia, segrestar el normal funcionament del parlament, dels carrecs electes, sigui pel motiu que sigui, i per mes lloable que pugui ser el fons, és com no deixar anar a votar o il.legalitzar partits, és al meu entendre, un pas envers el totalitarisme.
Un moviment que demana i promulga millores de la democràcia, amb les que no hi puc estar mes d'acord, no pot utilitzar la força per fer-hi front. Combatre les idees per la força és un pas cap el feixisme.

Jo fa quinze anys ja estava indignat i vaig decidir intentar canviar les coses

Jo fa quinze anys ja estava indignat de com anaven les coses. Part de la classe política ja era corrupte, el bancs ja es feien d'or a espatlles del treballadors, el joves ja ho tenien difícil per accedir a la primera feina i per tindre una vivenda, alguns partits polítics semblaven més interessats a tindre contents als "lobbies" financers que a les persones del carrer.. La nostra societat ja era individualista i cadascú a la seva.... I en aquells moments, vaig decidir fer un pas mes, i deixar la indignació de costat i fer alguna cosa per canviar el mon. Vaig decidir d'arremangar-me, i després de valorar si implicar-me en una ONG o en un partit polític, vaig tirar per militar d'un partit polític. Un partit que entén la manera de fer política d'una manera diferent, on la democràcia és més de base, un partit assembleari, amb les seves virtuts i els seus defectes, on les decisions no son monolítiques, on l'esport més practicat és el diàleg i el contrast d'idees, on les bases no tenen cap problema per desautoritzar la direcció si no els sembla bé el que estan fent. On el treball de totes les PERSONES, compta i molt.


Les coses quinze anys després no han canviat gaire. De fet sembla que estan exactament en el mateix punt. Però el que és segur es que indignant-se i quedar-se aquí, no serveix de res. La democràcia que tenim no és la millor, de fet, al meu entendre, és molt millorable i encara te tics d'autoritarisme postfranquista.


Però hi ha alternatives als partits polítics tradicionals, i no només el meu.


Diumenge TU pots decidir si tot continua igual, si vols continuar estar indignat o vols començar a canviar les coses. TU DECIDEIXES

Llauna de Sardines direcció Barcelona per Via 2

Escric aquest post, indignat, a dalt d'un tren de mitja distancia direcció Barcelona.
Aquesta setmana, tot consienciat del problema energètic del nostre país, he decidit fer cas a les autoritats públiques i he deixar el cotxe a casa.
Tot aprofitant que vaig sol, gracies a la setmana blanca escolar, he decidit agafar el tren per tornar de casa dels meus sogres cap a casa.
Després de la bona impresió de trobar-me l'estació desatesa, sense ningú que vengui els bitllets, ni tant sols una impersonal maquina expenedora, em trobo dret, enmig del passadís del tren, acompanyat per un llarga cua de gent que no deixa ni un centímetre del vagó buit, que com jo, ens diriguim a Barcelona amb cara de decepció i resignació alhora.
Espero, que en la hora llarga que ens falta per arribar a destinació, veure el revisor i a part de comprar-li en bitllet que ningú m'ha venut fins ara, comentar-li la meva satisfacció pel magífic servei rebut.
Estic del tot convençut que la rebaixa del 5% en els bitllets de Renfe, tot i que de moment la Generalitat no pensa assumir-ne el cost aquí Catalunya, farà que moltíssima gent com jo decideixi passar-se al transport públic.
Només tinc el dubte, de si això és així cada setmana o només ha estat aquesta, degut a que a la sempre colapsada Ap7 només es pot anar a 110!

I ara a 110?

A començaments dels anys 70, quant jo vaig començar a tindre us de raò, recordo com veia l'agulla del comptaquilòmetres del Seat 600 del meu pare, arribava només al 90, i quant de lluny quedava el límit de velocitat de l'autopista, que ja en aquells temps era de 120. 

L'any 2011 i contra tot pronòstic, amb vehicles amb motors molt més eficients, que tenen un consum un 50% menors a aquells cotxes i on la seguretat s'ha vist multiplicada per no se quina quantitat, les autoritats espanyoles han decidit abaixar el consum de benzina, deixant la velocitat màxima 110, per sota els 120 km/h que varen fixar, també per un problema energètic, allà l'any 73. Al meu entendre; tot un despropòsit!.

Sense tindre el detall del consum d'hidrocarburs a l'estat espanyol, i entenent la preocupació de les autoritats espanyoles pel conflicte a l'Orient Mitjà, aquesta mesura al meu entendre, va contra tota la filosofia d'infraestructures que tant el PSOE com el PP han mantingut durant tots aquests anys.

En aquest Estat, la màxima prioritat ha estat promoure el consum de betzina enfront altres tipus d'infraestructures, sinó, no s'enten, que hi hagi vies de tren, com la de Ripoll, que ara tardin més que a començaments del segle passat, que seguixin projectant infraestructures viaries sense incloure infraestructures ferroviaries, com ara el Quart Cinturó, o que hi hagi una greu mancança de xarxes de tren, com ara un dels corredors viaris més importats com és la AP7 en el tram Martorell - Mollet que no tingui un seu homòleg ferroviari, o que cap al sud del nostre país seguim amb via única, per posar alguns exemples.

El transport de mercaderies és un altre exemple de priorització de les vies rodades enfront altres solucions. A diferència dels nostres veïns francesos, els contenidors i les mercaderies per via ferroviària son completament testimonials. Els contenidors que venen d'Europa en tren, en comptes de continuar per una via d'ampla europeu, fins ara, es carregen i es distribueixen en camions, i els que venen en vaixell i arriben a un dels ports mes importats del sud d'Europa com és Barcelona, també es tenen que dristribuir en camió. Aquesta aberració sembla que es comença a solucionar paulativament i es comencen a fer els deures, 50 anys tard!.

Els 110, tot s'ha de dir, venen acompanyats per la baixada del bitllets de transport públic, per incentivar-ne el consum. Gracies!!!. Tot i que jo crec que s'incentivaria més, si els trens no s'espatllessin tant, si el personal no estigues de vaga cada dos per tres, si les estacions estiguessin adaptades, si tinguéssim certa garantia dels horaris, si els retards fossin només puntuals i no a totes les hores punta, si la freqüència d'autobusos fos la necessària, si també arrivessin als polígons industrials a les hores que comencen les industries i no a mig matí, si per exemple de Sabadell a Palau (menys de 20 km) no es tardés una hora en arribar-hi. En fi, que si volem incentivar el transport public, el que s'ha de fer és revisar-lo tot, de cap a peus, per molt que baixem el preu, per arribar a Palau, pràcticament només és viable anar-hi amb cotxe.

La bicicleta també és un gran oblidada, a excepció de Barcelona on el Bicing funciona a tota màquina, altres grans ciutats com la nostra, la tenen del tot oblidada. Carrils bici que no se sap on van, on no hi ha cap ruta que porti cap al centre, a excepció de carrers, com el de darrera de casa meva, on fa un més han pintat unes bicicletes al mig de la via (no voldran que ens creguem que això és un carri bici, oi?) i que moltes vegades estan ocupades per cotxes, tal i com hem denunciat repetidament, no son un bon sistema d'incentivar-ne el us. No seria factible un bicing a Sabadell, una ciutat on sense tindre en compte els barris de Torre-Romeu o Poble Nou que tenen una altre realitat, és pràcticament sense desnivells? Jo crec que si. Però tardaran 10 anys en fer-ne l'estudi i uns altres tants perquè ens en donin els resultats. 

Tot sembla indicar que la baixada de velocitat només aconseguirà molestar a tothom, que es farà un pegat i que quant Libia s'estabilitzi, traurem les enganxines dels senyals de tràfic i les polítiques de canvi de model d'infraestructures, quedaran en l'oblit fins a una nova crisis del petroli. 

Les inèrcies no es canvien així com així, i tant uns com els altres, tenen un model basat en el cotxe, i quant passí la crisis; tornaran a fer mes carreteres, per posar-hi mes cotxes, que es col·lapsaran en poc temps, i faran més carreteres, i així tant els amics de Repsol i Cia o els de les constructores amigues, faran molts diners.

Potser ja n'hi ha prou no?