Quina classe de polítics volem?

Amb això del Twitter, no escric gaire al blog, però hi ha una cosa que porto donant-hi voltes i que mereix alguna cosa més que els 140 dels twits. No m'agrada el papanatisme i el políticament correcte en el que ens estem instal:lant i que tothom troba del tot necessari i meravellós. Ho sento no m'agrada!. Un últim exemple, per a mi molt paradigmàtic i que a mi hem sembla del tot al·lucinant; la publicació dels bens del parlamentaris espanyols i que ja he sentit dir que s'ha d'estendre als regidors dels nostres pobles. No ho entenc, que no tenen dret a la vida privada?
Ja entenc que cobren molts més diners que la majoria de la població del país i que això, hi ha gent que els molesta, però no entenc perquè deixen de tindre el dret a la intimitat quant el que fan es treballar per el be públic. No dic que tenen el dret a fer el que vulguin; que no s'hagi de vigilar que no s'enriqueixin il·licitament, com de fet, s'ha de fer i és fa, amb tots els ciutadans. El que dic és que hi ha d'haver mecanismes de control, interns i externs que impedeixin actuacions il·licites, com ara la Oficina Antifrau que és promoure pel govern d'esquerres i que finalment és va crear el 2008 o com ara una llei de transparència, necessaria pel control i per assegurar l'accés a la informació de caràcter públic.
Si el que passa és que no ens creiem el sistema, doncs potser ja va sent hora de que el canviem. A ningú demanaríem que dediqui les 24 hores del dia a la seva feina, que arraconi a la família i als amics per dedicar-ho a tercers, que cobri menys que a la privada, que de la seva feina se'n faci escarni diari als mitjans de comunicació, que passi examen periòdic, no només per la seva feina, sinó per si cau mes o menys simpàtic o per si algú altre dels seus o dels seus companys de viatge ocasional, en va dir alguna de grossa i que a més ara els demanem que despulli la seva situació personal. No només han de treballar per la "cosa" pública sinó que ells han ser públics i perdre tota intimitat. Quina classe de persones busquem com a polítics?

Així no

Independentment de la simpatia o no vers un moviment social com el dels indignats, hi ha fronteres que no es poden passar.
Tothom te tot el dret a manifestar-se de la ma era que vulgui, un dia en un carrer, en una universitat o acampats a la plaça del poble; és bo i democràticament molt sa fer sentir el nostre malestar. Pot produir cert malestar, però sobretot produeix una sensibilització envers un afer que d'una altra manera passaria desaperçebut. Altra cosa és que s'impedeixi el normal funcionent de la democràcia, segrestar el normal funcionament del parlament, dels carrecs electes, sigui pel motiu que sigui, i per mes lloable que pugui ser el fons, és com no deixar anar a votar o il.legalitzar partits, és al meu entendre, un pas envers el totalitarisme.
Un moviment que demana i promulga millores de la democràcia, amb les que no hi puc estar mes d'acord, no pot utilitzar la força per fer-hi front. Combatre les idees per la força és un pas cap el feixisme.