Quina classe de polítics volem?

Amb això del Twitter, no escric gaire al blog, però hi ha una cosa que porto donant-hi voltes i que mereix alguna cosa més que els 140 dels twits. No m'agrada el papanatisme i el políticament correcte en el que ens estem instal:lant i que tothom troba del tot necessari i meravellós. Ho sento no m'agrada!. Un últim exemple, per a mi molt paradigmàtic i que a mi hem sembla del tot al·lucinant; la publicació dels bens del parlamentaris espanyols i que ja he sentit dir que s'ha d'estendre als regidors dels nostres pobles. No ho entenc, que no tenen dret a la vida privada?
Ja entenc que cobren molts més diners que la majoria de la població del país i que això, hi ha gent que els molesta, però no entenc perquè deixen de tindre el dret a la intimitat quant el que fan es treballar per el be públic. No dic que tenen el dret a fer el que vulguin; que no s'hagi de vigilar que no s'enriqueixin il·licitament, com de fet, s'ha de fer i és fa, amb tots els ciutadans. El que dic és que hi ha d'haver mecanismes de control, interns i externs que impedeixin actuacions il·licites, com ara la Oficina Antifrau que és promoure pel govern d'esquerres i que finalment és va crear el 2008 o com ara una llei de transparència, necessaria pel control i per assegurar l'accés a la informació de caràcter públic.
Si el que passa és que no ens creiem el sistema, doncs potser ja va sent hora de que el canviem. A ningú demanaríem que dediqui les 24 hores del dia a la seva feina, que arraconi a la família i als amics per dedicar-ho a tercers, que cobri menys que a la privada, que de la seva feina se'n faci escarni diari als mitjans de comunicació, que passi examen periòdic, no només per la seva feina, sinó per si cau mes o menys simpàtic o per si algú altre dels seus o dels seus companys de viatge ocasional, en va dir alguna de grossa i que a més ara els demanem que despulli la seva situació personal. No només han de treballar per la "cosa" pública sinó que ells han ser públics i perdre tota intimitat. Quina classe de persones busquem com a polítics?

El PSOE abandona Catalunya.

Els moviments estratègics del PSOE els darrers mesos, em fan sospitar que han tirat la toballola i que ja ho donen tot perdut a Catalunya.

Ja fa temps que les enquestes no els son especialment positives a Catalunya, per un costat una crisis èconomica de la que no se'n escapa ningú i que castiga especialment als partits polítics que estan a govern, malgrat que la oposició tampoc ofereixi cap sol·lució i per altre costat la creixent desafecció de la societat catalana envers la indivisible i única "nación española".

Els fets és precipiten amb la sentència del Tribunal Constitucional que el PSOE no pot controlar i que treu una sentència més política que jurídica que els deixa fora de joc. Esperpèntica és la correlació de declaracions que es fan des de les files socialistes catalanes, que van des de una acceptable primera reacció del President Montilla en la primera compareixença fins a la inexplicable polèmica amb el lema de la manifestació que convoca Omnium Cultural el 10 de Juliol i que finalment és el major exit de participació de la història amb un crit pràcticament unànim que no era un altre que "indepèndencia" i amb els socilistes atrapats amb el federalisme que comencen a ja no creure's ni ells.

A partir d'aqui el PSOE ja ho veu clar, amb Catalunya ja no tenen res a pelar, doncs res, a partir d'aqui a la seva, i comencen amb la mateixa política nacionalista que el PP, que al cap i a la fi és el que els dona mes vots a la seva "nación".

Primer pas, sabotejar la unitat dels partits polítics catalans tant al Parlament primer com a les Corts Espanyoles després, no sigui que es pugi dir que son procatalans. Segon pas, desinvertir, amb la crisis, la major retallada en infraestructures a Catalunya, amb tot allò que ja està començat i que el que hi ha consens i la tercera i perquè no sigui dit i sense cap cost econòmic, acceleren aquells projectes d'obres que més ampolles fan a la ciutadania, amb traiduria i nocturnitat, presenten el projecte de Quart Cinturó entre Terrassa i Granollers el últim dia de Juliol i amb TOT EL MES D'AGOST per presentar alegacions, ei! tot un mes!!

En fi, no se quins seran els propers passos, però està clar que lluny estarem d'aquelles declaracions pro-catalanes d'en Rodriguez Zapatero d'acceptar alló que digues el poble Català. Ara prioritat a allò que diu el poble español que en esència és anticatalà.

Nit de Sant Joan.

La tradició diu que aquesta és la nit més màgica, de fet és la nit mes curta de l'any i el dia més llarg. Normalment la revetlla de Sant Joan és una nit de gresca, de passa-ho amb els amics a diferència de les festes del solstici d'hivern que son tradicionalment festes per passar amb la família i de reclusió.

Aquest Sant Joan tot sembla indicar que a part d'obrir l'Estiu, i gràcies al Tribunal Constitucional, segurament Catalunya també obrirà un nou procés cap a la Sobirania Nacional.

Després de la tercera retallada de l'Estatut, la primera d'Artur Mas i Jose Luís Rodríguez Zapatero, la segona per part de les corts espanyoles i la tercera i definitiva pel T.C., a Catalunya ja no li queda mes remei que una fugida endavant. Esgotades totes les vies federalistes asimètriques i tots els altres invents autonòmics, i un cop passat el cotó democràtic a Espanya, es constata que no hi ha res a fer, no deixaran anar res, si no volem continuar sent una regió mes dins de l'Estat, amb el cafè para todos i el "todo atado y bien atado" no ens queda cap altre sortida que la Independència. Malgrat que l'Arturet cregui que no estem preparats i que encara no som prou madurs, a Catalunya hi ha cada dia més independentistes, i més que n'hi haurà. Hem de ser valents i fer un pas endavant, la història no la escriuen el covards.

Nit de Sant Joan, de fer foc nou, de cremar tots els trastos que s'acumulen a l'hivern, de festa i soroll, un magnífic i màgic moment de començar a caminar.

Bona revetlla.

Cal que reinventem Sabadell?

Un dels records més vius de la meva infantesa és la fressa de les ordidores o dels telers, o l’olor característic de la llana, del fil i de la borra a l’anar cap a l’escola; els meus pares i els meus avis, a l’igual que la majoria de la ciutat, eren treballadors de l’industria tèxtil. Crec que la meva filla de set anys no ha vist cap teler i desconeix el passat fabril de la nostra ciutat. Sabadell aquests darrers anys ha sofert una profunda transformació i poc queda d’aquella ciutat dels tres torns, del ram de l’aigua i de les cosidores de peces.

Hem recuperat el rodal i aquell riu declarat biològicament mort, que sempre feia olor i sempre baixava d’un color diferent, tot dependent del color de l’última comanda que calia servir. Encara hi queda molt per fer, però només cal passejar-hi un cap de setmana per descobrir com a poc a poc l’anem recuperant i com ens l’anem fent nostre. Altres parts de la ciutat també han millorat moltíssim, els barris han sofert tot un canvi, Torre-Romeu, Can Puiggener, Ca n’Oriac o les Termes per citar-ne alguns, han millorat les seves infraestructures, s’hi ha fet places i se n’han dignificat les zones publiques. S’ha renovat bona part dels serveis de salut, tant els CAP, com l’Hospital Taulí o l’Aliança, s’han construït guarderies públiques i centres cívics. La Generalitat està construint l’obra més important dels darrers anys, un avenç importantíssim a la infraestructura ferroviària que ha de millorar, no només la fisonomia  i la circulació i de Sabadell si no de tota la comarca. I els últims plans FEIL han donat l’últim toc a aquest canvi, renovant el ferm i les places del centre de la ciutat que potser eren les més oblidades.

Però, i un cop canviada la ciutat i a punt de solfa, ara què? Cap a on anem? Sembla que falten idees, que no hi ha cap projecte de ciutat, que hem perdut el rumb. No som una ciutat fabril, però què som ara?. Una ciutat de serveis, de cultura? Dubtem i donem voltes i cada dia que passa perdem oportunitats de construir-ne un, amb passió i il•lusió no n’hi ha prou, cal posar-hi una mica de matèria gris i molta feina cap a una direcció en concret. Un dels nous parcs industrials que es volien potenciar i que eren una magnífica oportunitat de definir un projecte, l’acabaran convertint en un parc comercial i d’oci, la Ciutat de la Música no sabem cap on va, qui se’n recorda del Parc de Salut que havia d’anar a la caserna de la Guàrdia Civil? o potser... algú sap algun dels projectes que ens han de dur cap a una ciutat que pretén ser alguna cosa?.

Abans de les eleccions, es tallarà la cinta de les pistes d’atletisme i d’alguna plaça d’última hora, es continuarà amb la política clientelar i es collarà amb l’amenaça del retall de les subvencions a alguna entitat no afí, i segurament seguiran guanyant les eleccions els mateixos i Sabadell seguirà perdent pistonada, seguirà sense rumb, no tindrem ni olor a llana i a fil, i no serem ni una ciutat fabril ni de cultura, ni de..., això si, tindrem molta passió per Sabadell i ens seguirem creient el melic del mon.

Potser ja és hora que repensem Sabadell i posem fil a l’agulla.

Política a Sabadell (2)

Aquest matí una companya m'ha suggerit de mirar el Sabadell ha de Canviar. I jo que creia que les únics que utilitzaven aquest estil de fer noticies eren els de la COPE i els seus successors.... ! Després de la sorpresa inicial que hi hagi grups polítics que es dediquin a fer confidencials, m'agradaria puntualitzar alguna de la informació que hi apareix i que no està del tot contrastada.

Nosaltres no hem dit que "que les propostes d’Esquerra han quedat tapades per la crispació de la que en  culpa, pel seu to àcid,  a CiU i en particular a ICV-EUIA.". És cert que hi ha mitjans de comunicació que se'n fan ressò d'aquesta manera, però n'hi ha d'altres que no. Vostès saben millor que ningú, que les declaracions a aquesta ciutat es simplifiquen i que els titulars sempre responen als interessos dels mateixos.

El que vàrem dir és que el to àcid del ple, del govern i de la oposició, tapen les propostes polítiques a Sabadell. ICV-EUiA i CiU s'hi han apuntat en aquesta legislatura, i no és la manera de fer política que ens agrada, preferim fer política en positiu  No ens queixem de que quedin tapades les nostres propostes, queden tapades qualsevol tipus de proposta. És normal que quant manquen propostes, pugi el to de veu, però no se'n ha d'abusar... Crec que hi ha propostes damunt de la taula per part de tots els partits polítics i aquest to impedeix analitzar-les i treballar-les, ja que en desvia l'atenció. Demanem de no utilitzar els tribunals com a arma política, si hi ha coses ha denunciar a la justícia, no s'ho pensin, endavant!. Però hi ha temes punibles políticament que no ho son judicialment. 

Els atacs personals no ajuden a res. És massa fàcil fer titulars simplistes, no cal que els hi ho posem fàcil!. Ja suposo que els va molt bé, als un i als altres, que s'alimenten d'ells; però fan un flac favor a la política. Després ens preguntem i ens queixem que hi ha descrèdit dels polítics, sembla que hem oblidat allò de vetllar per l'interès comú, veient el que surt a la premsa, queda tant lluny....,

El resultat final és que malauradament vostès i el PSC acaben fent allò que critiquen. Política personalista!

Política a Sabadell

Veient les noticies que apareixen als mitjans de comunicació sobre els plens d'aquests darrers mesos, un observador no gaire posat en política local hem va preguntar que esta passant a la ciutat perquè el regidors de diverses forces polítiques es tirin els plats per sobre d'una manera tant sortida de to

La veritat és que no vaig saber massa que dir-li, i li vaig contestar, "doncs el de sempre, el govern es creu que ho fa tot bé, i la oposició, doncs tot el contrari, que ho fa tot malament". Malgrat aquesta premissa que vaig explicar al meu amic, i que gairebé sempre es compleix en política, la veritat és que jo tampoc ho acabo d'entendre. Les sortides histriòniques o fora de to, per part de govern i per algun grup de la oposició, no ens les podem permetre, i menys encara arribar als jutjats per qüestions que segur que podriem sol·lucionar amb una mica de voluntat i diàleg. Si son incapaços de parlar i necessiten un mediador, que ens ho diguin i ens hi posarem. I no dic de no anar als jutjats si cal, però no els utilitzem per fer "politiqueta", deixem-los per aquelles coses realment importants

Les forces polítiques, cadascú en el paper que els ha donat els vots de la ciutadania, han de servir per tirar endavant aquesta ciutat, per plantejar projectes i reptes, que falta ens fa, i per censurar tot allò que no es fa bé, en definitiva per posar el nostre granet de sorra per sortir d'aquesta crisis que ningú sap fins on arribarà. Els ciutadans i ciutadanes i les petites empreses son els més perjudicats, cada dia tanquen empreses i hi ha més gent a l'atur i és un autèntic drama personal i col·lectiu, i no ens perdonaran que no posem fil a la agulla i liderem una sortida. Deixem-nos de picabaralles puerils, estèrils i electoralistes i siguem agosarats, possiblement caldrà plantejar sol·lucions a llarg termini sense pensar tant en els redits electorals. Estem perdent un temps preciós i no el podrem recuperar

Tornem a fer POLÍTICA. I si us plau, no allarguin tant els plens!. No serveix de res, i a ningú li interessa els discursos retòrics vuits de contingut. Vagin al gra i dediquin el seu temps a coses més productives

Bustos encapçala el front espanyolista contra la Llei de Vegueries

Aquest any 2010 arrenca amb el compromís del govern de tirar endavant la llei de vegueries, prevista en el desplegament de l'Estatut. Aquesta és una reivindicació historia dels polítics catalans, recordar que les vegueries històricament ja existien a Catalunya i que van se derogades al segle XVIII amb el decret de Nova Planta.

La llei de vegueries és la superació de les diputacions i del model territorial imposat per Espanya, i evidentment compta amb l'atac frontal dels petits cacics locals de mentalitat espanyolista com el nostre estimat alcalde i president de la Federació de Municipis de Catalunya, Manel Bustos que si una cosa te clara es que el seu model és l'Espanyol

Aquesta llei, impulsada pel departament de Governació de Jordi Ausás, preveu una divisió del Principat en set vegueries: Alt Pirineu-Aran, Àmbit Metropolità, Camp de Tarragona, Comarques centrals, Girona, Ponent i Terres de l'Ebre i evidentment això comporta friccions territorials, perquè malauradament, les solucions perfectes no existeixen, però és una llei que porta un llarg procés de negociació i és un gran avenç en la governabilitat i en el acostar la política als territoris naturals.

Sr. Bustos, ja sabem que qualsevol canvi del model Espanyol el molesta. Que ha fet durant tot aquest temos en el procés de negociació? No posi pals a les rodes ara a última hora, faci la seva feina, i per un cop, posi per davant els interessos de la gent de la majoria del municipis a qui vostè representa. Demana responsabilitat institucional, i els que en aquests moment no la tenen, és qui els que com vostè, no saben deixar de mirar-se el melic per mirar el pais.

Toni Viadé

Ahir va morir, un company, un amic, en Toni Viadé. El vaig conèixer a l'institut, no érem de la mateixa colla, però era un tipus d'aquells que cau be a tothom i amb el que és fàcil compartit una cervesa mentre feies campana de francès o català.

Després el vaig retrobar al partit, i amb ell vaig descobrir que això de la política no és tant avorrit com sembla. El vaig substituir a la secretaria de finances i he de confessar que aquella és potser l'època mes divertida de la política que he viscut. Directe i contundent, però sempre amb subtítols irònics, poques coses hi havia que no mereixessin un segon comentari divertit.

Recordo especialment les seves subjectives explicacions de les converses que varen portar al primer pacte de legislatura amb el PSC i CIU, o l'esgarrifança que ens va entrar passant comptes de la secció local, mentre veiem les primeres imatges del 11M al menjador del seu pis a la Rda Zamenhof, tot pensant que era fruit del independentisme basc i que això comportaria l'inexorable davallada electoral del nostre partit...

Políticament va ser un dels meus mestres, i li agraeixo tot aquests anys de militància amb ell. Jo no el recordo enfadat ni de mal humor, segurament és una imatge deformada d'una persona que no hi convivia i que no era del cercle de les seves amistats, però és una de les actituds vital que mes m'agraden. Amb més persones com ell, no se si el mon seria igual, però segur que seria més divertit.

Gracies Toni per tots aquests anys....

Google Trends

Google Trends http://www.google.com/trends
Una nova eina de google que ens serveix como una potent eina per analitzar quins son els interessos dels usuaris de tot el mon al llarg del temps i veure com evolucionen els comportaments socials. Interesant veure el resultat amb el nom dels partits polítics.

• Ciu: http://www.google.com/trends?q=ciu&geo=esp&sa=N
• Psc: http://www.google.com/trends?q=psc&date=all&geo=esp&ctab=0&sort=0&sa=N
• Esquerra: http://www.google.com/trends?q=esquerra&ctab=0&geo=es&geor=all&date=all&sort=0.

vosaltres mateixos ...

10.000 a Brusel·les per l'autodeterminació

Les declaracions d'alguns dirigents espanyols, tant del PP com del PSOE, després de les eleccions basques i galleges em deixen consternat. Parlen de 'radicalitat democràtica' referint-se als resultats al País Basc, quan, no cal recorda-ho, hi ha forces polítiques que estan il·legalitzades arran d'una llei que no promou especialment l'aposta política per la resolució del conflicte basc.

Mentrestant, ells mateixos incompleixen la legalitat vigent a l'Estat espanyol. Exemples d'això últim no en falten, tant de governs socialistes com del PP; el reiterat incompliment d'alguns aspectes dels Estatuts d'autonomia, tant del l'Estatut de Catalunya del 79 com el del País Basc, el poc desplegament i la invasió de competències que se n'ha fet, en són uns dels exemples més clars.

Aquest ha estat l'exemple de 'radicalitat democràtica' que s'ha vist els darrers 30 anys.

I per no anar tant lluny, en l'actual panorama polític, el qüestionament legal d'un estatut aprovat pel Parlament català, esmenat i retallat pel Parlament espanyol i definitivament votat i aprovat pel poble català, es preveu que sigui retallat per part d'un tribunal que no sé si és, però almenys es comporta, com un altre braç polític. Això és d'una 'cultura democràtica' sense precedents. Per no parlar de la burla que suposa el nou sistema de finançament que havia d'aprovar-se el mes d'agost i 9 mesos després, el mes calent és a l'aigüera. Que si ara la crisis, que si ara les eleccions, que si no sé què. En definitiva utilitzen les lleis quan els convé i quan no, doncs res, qui dia passa, any empeny.

Que no ens facin riure altre cop, que no ens tornin a dir allò de la radicalitat democràtica. Si volem ser demòcrates, amb aquesta gent no podrem, no ens deixem aixecar la camisa un altre cop. Només hi ha una solució. Independència.

Per fer una pas més, per fer sentir la nostra veu, aquest dissabte a Brussel·les... Si no podem físicament, almenys amb el cor.

10.000 a Brussel·les per l'autodeterminació!

Un altre món és possible.

Aquest és un eslògan d’una famosa Ong, una frase que a mi també hem va portar a fer el pas i decidir-me a militar activament en política. Vaig demanar el carnet de militant l’any 1999, poc abans de la campanya electoral de les municipals on varem aconseguir el primer regidor.
Des de llavors he tingut la sort de veure créixer i madurar el partit i la nostra secció, en tots els sentits. En aquests 8 anys hem duplicat el nombre de regidors i triplicat el de militants, hem estat al govern i a la oposició, tenim més experiència, disposem de majors recursos i hi ha una dinàmica i uns equips de treball molt més organitzats.

Possiblement i hi ha diverses maneres d’aconseguir els nostres objectius nacionals, i a tots ens agrada discutir acaloradament sobre quina estratègia és la millor, però el que és segur, és que per aconseguir-ho, hem de tenir una major presència en les institucions, i entre elles i especialment, en el nostre ajuntament.

Fa mesos que molts ens hem ofert per treballar en el programa electoral, en la campanya electoral, en els projectes i propostes de ciutat, les úniques que es mouen en els dos grans eixos que ens defineixen, nacionals i d’esquerres. Propostes moltes d’elles innovadores, que volen donar resposta als neguits i a les preocupacions, a les il•lusions i les esperances de tots, partint de l’experiència vital i no de grans despatxos allunyats moltes vegades de la realitat.
El nostre, és un projecte molt ambiciós, on anem fent passets i on ens volen aixafar a cada un d’ells, i no cal fer-se el màrtir, molt propi ara que acaba de passar la Setmana Santa, però poc pràctic en política. Les regles, son les que son, i no les podem canviar. El millor mitjà de comunicació ets tu, que coneixes les nostres propostes i que saps a qui van dirigides i com fer-les arribar.

Pràcticament només queda un mes per a les eleccions municipals, i el resultat d’aquestes depèn en gran mesura de l’esforç de tots nosaltres. Tots tenim una vida molt complicada, a tots ens costa sortir de casa, robar una mica de temps la família o a la son, però la política no la podem deixar només en mans dels altres.

El teu carnet de militant, segur que també és una aposta. Potser no per canviar tot el món, però si una miqueta el nostre país i la nostra ciutat. Et demano un últim esforç abans de les eleccions, hi ha molts llocs on la teva presència és valuosíssima. Si volem un bon resultat ens cals tu, tots som imprescindibles i entre tots podem fer possible un altre Sabadell.