La tradició diu que aquesta és la nit més màgica, de fet és la nit mes curta de l'any i el dia més llarg. Normalment la revetlla de Sant Joan és una nit de gresca, de passa-ho amb els amics a diferència de les festes del solstici d'hivern que son tradicionalment festes per passar amb la família i de reclusió.
Aquest Sant Joan tot sembla indicar que a part d'obrir l'Estiu, i gràcies al Tribunal Constitucional, segurament Catalunya també obrirà un nou procés cap a la Sobirania Nacional.
Després de la tercera retallada de l'Estatut, la primera d'Artur Mas i Jose Luís Rodríguez Zapatero, la segona per part de les corts espanyoles i la tercera i definitiva pel T.C., a Catalunya ja no li queda mes remei que una fugida endavant. Esgotades totes les vies federalistes asimètriques i tots els altres invents autonòmics, i un cop passat el cotó democràtic a Espanya, es constata que no hi ha res a fer, no deixaran anar res, si no volem continuar sent una regió mes dins de l'Estat, amb el cafè para todos i el "todo atado y bien atado" no ens queda cap altre sortida que la Independència. Malgrat que l'Arturet cregui que no estem preparats i que encara no som prou madurs, a Catalunya hi ha cada dia més independentistes, i més que n'hi haurà. Hem de ser valents i fer un pas endavant, la història no la escriuen el covards.
Nit de Sant Joan, de fer foc nou, de cremar tots els trastos que s'acumulen a l'hivern, de festa i soroll, un magnífic i màgic moment de començar a caminar.
Bona revetlla.
Hi ha aspectes de l'article d’opinió del sr. Santamaria del dia 3 de Juny al Diari de Sabadell que crec que val la pena matisar, en primer lloc constata una evidència, és cert, la realitat sociopolítica de Sabadell és distinta de la que hi ha a Arenys de Munt o a l’anomenada Catalunya Interior, les repetides onades d’immigració des dels anys 50 del centre i sud de la península es van acumular a la corona de Barcelona, i no només això, es van acumular en barris concrets.
En aquests barris els vincles amb Espanya a nivell sentimental són forts i els referent nacional és, encara, majoritàriament l’espanyol; de fet, la dependència estatal/espanyola de les dues forces que han governat aquesta ciutat, Iniciativa primer i el PSC després, ho rubrica. El que no és tan obvi és la correlació que l’articulista fa sobre classes socials, llengua, nova immigració i la seva presumpta manca d’interès per qüestions nacionals, i anant més enllà, el consell que els dóna de mantenir-se neutrals recordant la seva condició d’estrangers, la nova immigració o com a mi m’agrada anomenar-los, els catalans de primera generació, són persones que han vingut per quedar-se, i que, com la resta de ciutadans i ciutadanes han de poder decidir allò que és millor per al país on viuen i per al seu progrés econòmic, polític i social.
La divisió que fa entre les classes socials, utilitzant conceptes anacrònics i identificant orígens i llengües amb classes socials. Aquest és un discurs interessat que s’ha utilitzat durant molts anys per part dels dos partits majoritaris, voler recordar in eternum l’origen dels catalans i catalanes, per tal de mantenir el país dividit en dos blocs i les seves quotes de poder, i alguns ho volen tornar a repetir amb els catalans de primera generació, com m’agrada anomenar a la nova immigració.
També fa, una lectura que com a mínim, no és científica, la de la participació, els i les ciutadanes no teníem assignat un col·legi electoral per votar, ho podíem fer a qualsevol punt, i en aquests, a diferència del què alguns voldrien, no es demanava ni la classe social, ni d’on eren els seus avantpassats, ni a quin barri residia, tan sols es mirava que residís a Sabadell.
L’avenç de l’independentisme no ve per qüestions identitàries, sino ja faria anys que hauríem desaparegut com a nació, ve pel sentiment de pertinença, i per una qüestió de pragmatisme, és indestriable el benestar social de l’avenç nacional i aquesta és l’aposta de l’independentisme, mal que els pesi a alguns. Un estat propi i millori les condicions de vida de tots els seus ciutadans i ciutadanes.
Li puc resumir en una frase d’un votant “Yo soy aquello que antes decian CHARNEGO, però vengo a decir que Sí para vivir mejor y que mis hijos también lo esten”.
L’experiència de la gent de la consulta amb qui he pogut parlar, que estaven a les taules el dia de la consulta i en especial els dies de vot anticipat, és especialment positiva quan els ha estat possible explicar a persones de la nova immigració el perquè de la consulta i el seu caràcter netament democràtic. Abans de fer segons quina afirmació li recomano que miri el reportatge de Vilaweb anomenat “les dues cares de la moneda”.
Sens dubte, ha mancat poder-ho explicar més i millor, arribar a més gent. Una consulta no vinculant, organitzada completament de forma voluntària, sense gairebé pressupost i sense la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació que miraven cap a un altre costat, té “handicaps”. Altres consultes recents organitzades oficialment no els tenen, i han fet el ridícul, si només tenim en compte el número de gent que s’hi ha interessat: parlem de la consulta de Barcelona del Sr. Hereu sobre la Diagonal però també de l’organitzada per l’Ajuntament de Terrassa sobre les inversions municipals, amb una participació del 8%
Pel que fa a la participació, vostè fa trampes quant juga amb el número de votants. És cert que el resultat en percentatge de l’Entesa i ERC a les passades municipals s’assemblen als de la consulta, al voltant del 13 o 14 %. L’únic detall és que els resultats que menciona és sobre el total del vot que hi ha participat, mentre que en la consulta és sobre el total del cens. De fet només és una PETITA diferència de 12.097 vots, quasi res.... un petit increment de vot del 218,29 % de les dues formacions. Si seguim amb l’exemple que vostè menciona, als vots d’ERC i Entesa hi podríem afegir tots els de CiU, i tenint en compte el tebi o quasi nul interès que ha mostrat aquesta formació per impulsar la consulta, resulta que o bé tenen un problema de desencaix amb el seu electorat o potser és que també hi ha votants del PSC que es passen a les tesis independentistes, com de fet ja va dir l’enquesta del passat 19 de maig a un mitjà no especialment afí a la causa com és “La Vanguardia”.
L’independentisme s’ha normalitzat a la societat catalana, el nombre d’independentistes puja a tot arreu, i també a Sabadell. Fins l’any 1999 cap força independentista tenia un regidor a Sabadell, fa 10 anys una consulta independentista i menys aquí Sabadell era inimaginable. Ara ens hem mobilitzat 22.300 independentistes a Sabadell i fins i tot el Sr, Bustos dóna suport en un Ple a la celebració de la consulta. S’ho miri com s’ho miri, Sr. Santamaria, això és imparable.
En aquest post agraeixo les aportacions i les idees d'en Xavi Rossell, d'en Juli Fernandez i de l'Eloi Pineda