Amb això del Twitter, no escric gaire al blog, però hi ha una cosa que porto donant-hi voltes i que mereix alguna cosa més que els 140 dels twits. No m'agrada el papanatisme i el políticament correcte en el que ens estem instal:lant i que tothom troba del tot necessari i meravellós. Ho sento no m'agrada!. Un últim exemple, per a mi molt paradigmàtic i que a mi hem sembla del tot al·lucinant; la publicació dels bens del parlamentaris espanyols i que ja he sentit dir que s'ha d'estendre als regidors dels nostres pobles. No ho entenc, que no tenen dret a la vida privada?
Ja entenc que cobren molts més diners que la majoria de la població del país i que això, hi ha gent que els molesta, però no entenc perquè deixen de tindre el dret a la intimitat quant el que fan es treballar per el be públic. No dic que tenen el dret a fer el que vulguin; que no s'hagi de vigilar que no s'enriqueixin il·licitament, com de fet, s'ha de fer i és fa, amb tots els ciutadans. El que dic és que hi ha d'haver mecanismes de control, interns i externs que impedeixin actuacions il·licites, com ara la Oficina Antifrau que és promoure pel govern d'esquerres i que finalment és va crear el 2008 o com ara una llei de transparència, necessaria pel control i per assegurar l'accés a la informació de caràcter públic.
Si el que passa és que no ens creiem el sistema, doncs potser ja va sent hora de que el canviem. A ningú demanaríem que dediqui les 24 hores del dia a la seva feina, que arraconi a la família i als amics per dedicar-ho a tercers, que cobri menys que a la privada, que de la seva feina se'n faci escarni diari als mitjans de comunicació, que passi examen periòdic, no només per la seva feina, sinó per si cau mes o menys simpàtic o per si algú altre dels seus o dels seus companys de viatge ocasional, en va dir alguna de grossa i que a més ara els demanem que despulli la seva situació personal. No només han de treballar per la "cosa" pública sinó que ells han ser públics i perdre tota intimitat. Quina classe de persones busquem com a polítics?