La veritat del Cas Palau

Esquerra ha publicat el següent video amb parts significatives de la Comissió d'Investigació del Parlament de Catalunya de l'anomenat "Cas Palau"





Cadascú que faci el judici que cregui oportú

Lectura recomanada: Josep M. Diéguez

Us deixo un pots del blog de Josep M. Diéguez, president de la sectorial nacional de Cultura d'ERC: http://josepmdieguez.blogspot.com/

"És el nostre gran pecat. El crim de lesa pàtria pel qual se'ns vol esborrar de la capa de la terra: hem fet Montilla president.

• Tant li fa que rebutgem l'argument de les poltrones explicant que amb Convergència n'hauríem tingut encara més: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que expliquem que no teníem cap ganes d'acabar com el País Basc, amb la ciutadania dividida en dos i observant-se de cua d'ull: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que els antics immigrants dels anys 60-70, veient com un dels seus podia arribar al càrrec més alt de la política catalana, hagin començat a sentir aquesta com una cosa que també els implica a ells: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que no vulguem enganyar la gent venent una impensable majoria de 68 diputats independentistes i la conseqüent proclamació unilateral d'Independència per a demà passat: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que expliquem, del dret i del revés, que un Referèndum per la Independència faria que el resultat fos considerat per la ciutadania com una cosa pròpia: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que el PSC hagi entrat en flagrant contradicció amb el PSOE: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que molts votants del PSC no suportin la postura dels seus 25 diputats a Madrid: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que si no hi hagués hagut aquest President n'hi hauria hagut un altre amb prou interessos compartits amb l'oligarquia espanyola com perquè no es notés cap diferència: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim dit per activa i per passiva que la política catalana ha de fer un pas endavant, que l'estratègia ha de ser una altra, i que per tant no hi haurà més tripartits: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim posat la primera pedra per carregar-nos les províncies espanyoles, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Consum que garanteix com mai els drets de la ciutadania, també els lingüístics: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim aprovat una llei de Consultes Populars, que va estar a punt de facilitar-nos un Referèndum (si altres no s'haguessin arronsat) i que ens el tornarà a facilitar la propera legislatura (si altres no s'arronsen), cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim blindat la immersió lingüística a la llei d'Educació, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim aprovat una llei d'Acollida que garanteix l'aprenentatge del català per part dels nouvinguts, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Cinema gairebé definitiva, que ens garantirà a partir de la seva aplicació la visió en català de totes les pel·lícules que vulguem (com si fóssim un país normal), cosa que no només ningú no havia gosat abans, sinó que fins i tot aquells "nacionalistes" que no ho havien gosat han posat el crit al cel en contra d'una suposada imposició del català: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que la idea de la Independència s'hagi escampat entre la ciutadania com no ho havia fet mai de 7 anys en enrere: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que no-independentistes habituals es plantegin seriosament la Independència com a solució per millorar la seva vida quotidiana: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que molts d'aquests que se senten espanyols i catalans alhora no sàpiguen què votarien a l'hora del Referèndum, que acceptin la idea de la Independència com a una idea més, tan vàlida com qualsevol altra: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que ensumem en certs ambients una certa ferum a racisme perquè Catalunya té un President d'origen andalús: hem fet Montilla president.
• Fem el que fem, expliquem el que expliquem, la resposta és sempre la mateixa: "Tot això no són més que excuses. Heu fet Montilla president!"

Per tant, sabeu què us dic? Que ja en tinc prou. Que seguiré responent cada cop que em senti insultat, però que renuncio a intentar explicar res a algú que d'entrada es nega a fer el més mínim esforç no ja de comprensió, sinó simplement d'escoltar el que li diuen. No penso perdre ni un segon de campanya esmerçant esforços en inutilitats. Em dedicaré, això sí, a explicar el projecte d'Esquerra Republicana de Catalunya a la bona gent disposada a escoltar encara que no pensi com tu. La resta és perdre el temps. I a l'hora de la veritat, ja parlaran les urnes. I més endavant palarà la Història, que estic convençut que entendrà perfectament, ella sí, per què hem fet Montilla president.".

El PSOE abandona Catalunya.

Els moviments estratègics del PSOE els darrers mesos, em fan sospitar que han tirat la toballola i que ja ho donen tot perdut a Catalunya.

Ja fa temps que les enquestes no els son especialment positives a Catalunya, per un costat una crisis èconomica de la que no se'n escapa ningú i que castiga especialment als partits polítics que estan a govern, malgrat que la oposició tampoc ofereixi cap sol·lució i per altre costat la creixent desafecció de la societat catalana envers la indivisible i única "nación española".

Els fets és precipiten amb la sentència del Tribunal Constitucional que el PSOE no pot controlar i que treu una sentència més política que jurídica que els deixa fora de joc. Esperpèntica és la correlació de declaracions que es fan des de les files socialistes catalanes, que van des de una acceptable primera reacció del President Montilla en la primera compareixença fins a la inexplicable polèmica amb el lema de la manifestació que convoca Omnium Cultural el 10 de Juliol i que finalment és el major exit de participació de la història amb un crit pràcticament unànim que no era un altre que "indepèndencia" i amb els socilistes atrapats amb el federalisme que comencen a ja no creure's ni ells.

A partir d'aqui el PSOE ja ho veu clar, amb Catalunya ja no tenen res a pelar, doncs res, a partir d'aqui a la seva, i comencen amb la mateixa política nacionalista que el PP, que al cap i a la fi és el que els dona mes vots a la seva "nación".

Primer pas, sabotejar la unitat dels partits polítics catalans tant al Parlament primer com a les Corts Espanyoles després, no sigui que es pugi dir que son procatalans. Segon pas, desinvertir, amb la crisis, la major retallada en infraestructures a Catalunya, amb tot allò que ja està començat i que el que hi ha consens i la tercera i perquè no sigui dit i sense cap cost econòmic, acceleren aquells projectes d'obres que més ampolles fan a la ciutadania, amb traiduria i nocturnitat, presenten el projecte de Quart Cinturó entre Terrassa i Granollers el últim dia de Juliol i amb TOT EL MES D'AGOST per presentar alegacions, ei! tot un mes!!

En fi, no se quins seran els propers passos, però està clar que lluny estarem d'aquelles declaracions pro-catalanes d'en Rodriguez Zapatero d'acceptar alló que digues el poble Català. Ara prioritat a allò que diu el poble español que en esència és anticatalà.

Nit de Sant Joan.

La tradició diu que aquesta és la nit més màgica, de fet és la nit mes curta de l'any i el dia més llarg. Normalment la revetlla de Sant Joan és una nit de gresca, de passa-ho amb els amics a diferència de les festes del solstici d'hivern que son tradicionalment festes per passar amb la família i de reclusió.

Aquest Sant Joan tot sembla indicar que a part d'obrir l'Estiu, i gràcies al Tribunal Constitucional, segurament Catalunya també obrirà un nou procés cap a la Sobirania Nacional.

Després de la tercera retallada de l'Estatut, la primera d'Artur Mas i Jose Luís Rodríguez Zapatero, la segona per part de les corts espanyoles i la tercera i definitiva pel T.C., a Catalunya ja no li queda mes remei que una fugida endavant. Esgotades totes les vies federalistes asimètriques i tots els altres invents autonòmics, i un cop passat el cotó democràtic a Espanya, es constata que no hi ha res a fer, no deixaran anar res, si no volem continuar sent una regió mes dins de l'Estat, amb el cafè para todos i el "todo atado y bien atado" no ens queda cap altre sortida que la Independència. Malgrat que l'Arturet cregui que no estem preparats i que encara no som prou madurs, a Catalunya hi ha cada dia més independentistes, i més que n'hi haurà. Hem de ser valents i fer un pas endavant, la història no la escriuen el covards.

Nit de Sant Joan, de fer foc nou, de cremar tots els trastos que s'acumulen a l'hivern, de festa i soroll, un magnífic i màgic moment de començar a caminar.

Bona revetlla.

El Sr. Santamaria s'equivoca

Hi ha aspectes de l'article d’opinió del sr. Santamaria del dia 3 de Juny al Diari de Sabadell que crec que val la pena matisar, en primer lloc constata una evidència, és cert, la realitat sociopolítica de Sabadell és distinta de la que hi ha a Arenys de Munt o a l’anomenada Catalunya Interior, les repetides onades d’immigració des dels anys 50 del centre i sud de la península es van acumular a la corona de Barcelona, i no només això, es van acumular en barris concrets.
En aquests barris els vincles amb Espanya a nivell sentimental són forts i els referent nacional és, encara, majoritàriament l’espanyol; de fet, la dependència estatal/espanyola de les dues forces que han governat aquesta ciutat, Iniciativa primer i el PSC després, ho rubrica. El que no és tan obvi és la correlació que l’articulista fa sobre classes socials, llengua, nova immigració i la seva presumpta manca d’interès per qüestions nacionals, i anant més enllà, el consell que els dóna de mantenir-se neutrals recordant la seva condició d’estrangers, la nova immigració o com a mi m’agrada anomenar-los, els catalans de primera generació, són persones que han vingut per quedar-se, i que, com la resta de ciutadans i ciutadanes han de poder decidir allò que és millor per al país on viuen i per al seu progrés econòmic, polític i social.

La divisió que fa entre les classes socials, utilitzant conceptes anacrònics i identificant orígens i llengües amb classes socials. Aquest és un discurs interessat que s’ha utilitzat durant molts anys per part dels dos partits majoritaris, voler recordar in eternum l’origen dels catalans i catalanes, per tal de mantenir el país dividit en dos blocs i les seves quotes de poder, i alguns ho volen tornar a repetir amb els catalans de primera generació, com m’agrada anomenar a la nova immigració.

També fa, una lectura que com a mínim, no és científica, la de la participació, els i les ciutadanes no teníem assignat un col·legi electoral per votar, ho podíem fer a qualsevol punt, i en aquests, a diferència del què alguns voldrien, no es demanava ni la classe social, ni d’on eren els seus avantpassats, ni a quin barri residia, tan sols es mirava que residís a Sabadell.

L’avenç de l’independentisme no ve per qüestions identitàries, sino ja faria anys que hauríem desaparegut com a nació, ve pel sentiment de pertinença, i per una qüestió de pragmatisme, és indestriable el benestar social de l’avenç nacional i aquesta és l’aposta de l’independentisme, mal que els pesi a alguns. Un estat propi i millori les condicions de vida de tots els seus ciutadans i ciutadanes.

Li puc resumir en una frase d’un votant “Yo soy aquello que antes decian CHARNEGO, però vengo a decir que Sí para vivir mejor y que mis hijos también lo esten”.

L’experiència de la gent de la consulta amb qui he pogut parlar, que estaven a les taules el dia de la consulta i en especial els dies de vot anticipat, és especialment positiva quan els ha estat possible explicar a persones de la nova immigració el perquè de la consulta i el seu caràcter netament democràtic. Abans de fer segons quina afirmació li recomano que miri el reportatge de Vilaweb anomenat “les dues cares de la moneda”. 

Sens dubte, ha mancat poder-ho explicar més i millor, arribar a més gent. Una consulta no vinculant, organitzada completament de forma voluntària, sense gairebé pressupost i sense la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació que miraven cap a un altre costat, té “handicaps”. Altres consultes recents organitzades oficialment no els tenen, i han fet el ridícul, si només tenim en compte el número de gent que s’hi ha interessat: parlem de la consulta de Barcelona del Sr. Hereu sobre la Diagonal però també de l’organitzada per l’Ajuntament de Terrassa sobre les inversions municipals, amb una participació del 8%

Pel que fa a la participació, vostè fa trampes quant juga amb el número de votants. És cert que el resultat en percentatge de l’Entesa i ERC a les passades municipals s’assemblen als de la consulta, al voltant del 13 o 14 %. L’únic detall és que els resultats que menciona és sobre el total del vot que hi ha participat, mentre que en la consulta és sobre el total del cens. De fet només és una PETITA diferència de 12.097 vots, quasi res.... un petit increment de vot del 218,29 % de les dues formacions. Si seguim amb l’exemple que vostè menciona, als vots d’ERC i Entesa hi podríem afegir tots els de CiU, i tenint en compte el tebi o quasi nul interès que ha mostrat aquesta formació per impulsar la consulta, resulta que o bé tenen un problema de desencaix amb el seu electorat o potser és que també hi ha votants del PSC que es passen a les tesis independentistes, com de fet ja va dir l’enquesta del passat 19 de maig a un mitjà no especialment afí a la causa com és “La Vanguardia”.

L’independentisme s’ha normalitzat a la societat catalana, el nombre d’independentistes puja a tot arreu, i també a Sabadell. Fins l’any 1999 cap força independentista tenia un regidor a Sabadell, fa 10 anys una consulta independentista i menys aquí Sabadell era inimaginable. Ara ens hem mobilitzat 22.300 independentistes a Sabadell i fins i tot el Sr, Bustos dóna suport en un Ple a la celebració de la consulta. S’ho miri com s’ho miri, Sr. Santamaria, això és imparable.

En aquest post agraeixo les aportacions i les idees d'en Xavi Rossell, d'en Juli Fernandez i de l'Eloi Pineda