14 de desembre 2009

Toni Viadé

Ahir va morir, un company, un amic, en Toni Viadé. El vaig conèixer a l'institut, no érem de la mateixa colla, però era un tipus d'aquells que cau be a tothom i amb el que és fàcil compartit una cervesa mentre feies campana de francès o català.

Després el vaig retrobar al partit, i amb ell vaig descobrir que això de la política no és tant avorrit com sembla. El vaig substituir a la secretaria de finances i he de confessar que aquella és potser l'època mes divertida de la política que he viscut. Directe i contundent, però sempre amb subtítols irònics, poques coses hi havia que no mereixessin un segon comentari divertit.

Recordo especialment les seves subjectives explicacions de les converses que varen portar al primer pacte de legislatura amb el PSC i CIU, o l'esgarrifança que ens va entrar passant comptes de la secció local, mentre veiem les primeres imatges del 11M al menjador del seu pis a la Rda Zamenhof, tot pensant que era fruit del independentisme basc i que això comportaria l'inexorable davallada electoral del nostre partit...

Políticament va ser un dels meus mestres, i li agraeixo tot aquests anys de militància amb ell. Jo no el recordo enfadat ni de mal humor, segurament és una imatge deformada d'una persona que no hi convivia i que no era del cercle de les seves amistats, però és una de les actituds vital que mes m'agraden. Amb més persones com ell, no se si el mon seria igual, però segur que seria més divertit.

Gracies Toni per tots aquests anys....

10 de desembre 2009

De nou amb la Creu al damunt

Sempre hi ha noticies que em sorprenen. Debats que no acabo d'entendre, i per a mi cauen pel seu propi pes però que hi ha gent que sempre  s'entesta en mantindre oberts.
 
Jo creia que el "nacional catolicismo" s'havia acabat amb la "Santisima Constitución", o el que és el mateix, que aquest estat amb la democràcia s'havia convertit en laic, i que per tant, els signes religiosos passaven de l'àmbit públic com a identificador d'un règim, a estar en l'àmbit privat.


No entenc que en aquest segle XXI, encara parlem de si a les aules dels nostres escolar hi ha d'estar present el crucifix o no.


A les escoles públiques els alumnes s'han de poder identificar plenament amb tots els signes que els envolten i amb els seus educadors. En un estat laic ningú s'ha de sentir discriminat en un lloc públic i molt menys per qüestions religioses. Que hi fa doncs un signe religiós enmig de l'aula.?


És cert aquest és un país de forta tradició catòlica i jo soc partidari que a l'escola s'estudiï religió, que no catecisme com alguns han fet durant dècades. Molta de la història o de l'art d'aquest país no s'entén sinó es tenen uns coneixements mínims de la religió catòlica i això no s'aprèn com per art de màgia o per inducció de l'Esperit Sant. Posats a fer, també convindria fer una repassada a altres religions, segurament amb mes coneixement hi hauria menys discriminació.


Altre cosa son les escoles religioses concertades, on en la majoria d'elles hi ha un ideari clarament religiós, per procedència o vocació, que en part son el seu motiu d'esser. Ningú no es pot sentir enganyat si s'evidencia aquests caràcter també en els signes visibles. Ens plantejaríem el mateix si l'escola concertada fos d'una altre religió que no fos la catòlica? Crec que no, i que tothom ho entendria. Aquí estem en l'àmbit del privat, tothom és lliure d'anar a una escola religiosa, de la religió que sigui, o escollir-ne una de laica. El que ha de garantir el concert és una educació per a tothom allà on no arriba la pública. En tot cas el que s'ha de revisar son els concerts, no el dret d'aquestes escoles de tindre un crucifix a l'aula.


El governs han fet tot el que cal perquè l'escola pública arribi a tothom? Calen tantes escoles concertades? No traslladem les nostres mancances als demés amb aquest tipus de debat.

09 de desembre 2009

Google Trends


Google Trends http://www.google.com/trends
Una nova eina de google que ens serveix como una potent eina per analitzar quins son els interessos dels usuaris de tot el mon al llarg del temps i veure com evolucionen els comportaments socials. Interesant veure el resultat amb el nom dels partits polítics.




vosaltres mateixos ...

04 de desembre 2009

Macroenquesta de la UOC


 Avui és un dia per l'esperança. El diari Avui ha publicat una encarregada per la Universitat Oberta de Catalunya en la que diu que el 50,3% voraria "Sí" a la independència. Partits tradicionalment nacionalistes com Ciu ja s'ha afanyat a relativitzar l'enquesta i a matisar-la, i segurament si ens trobéssim amb les urnes al davant i amb una campanya electoral ens situaríem encara lluny del que desitgem, però és un pas molt important.

La societat catalana ha normalitzat l'independentisme i ha començat a assumir-ne els seus postulats. Crec que des d’Esquerra, encara que no n'obtinguem els fruits electorals, n'hem d'estar especialment orgullosos. Que els independentistes estiguin al govern també te els seus avantatges, ajuda a normalitzar i a treure estigmes, que des de postures més radicals i pures, s’enquisten. Que els independentistes siguin capaços de fer president de la Generalitat de Catalunya, a un senyor de Córdoba, ajuda tant o més, que les mil proclames buides de contingut que es llançaven des del nacionalisme tradicional per la integració dels nouvinguts.

Segurament l'editorial de l'altre dia dels 12 diaris és possible perquè la societat ja va un pas per davant. Demanen dignitat i crec que el que hem de demanar és independència, però és un començament.

Per cert, també és curiós que l'enquesta es publiqui just quant el diari Avui canvia de mans. També s’hagués publicat amb Planeta i Godò al davant?

06 de març 2009

10.000 a Brusel·les per l'autodeterminació

Les declaracions d'alguns dirigents espanyols, tant del PP com del PSOE, després de les eleccions basques i galleges em deixen consternat. Parlen de 'radicalitat democràtica' referint-se als resultats al País Basc, quan, no cal recorda-ho, hi ha forces polítiques que estan il·legalitzades arran d'una llei que no promou especialment l'aposta política per la resolució del conflicte basc.

Mentrestant, ells mateixos incompleixen la legalitat vigent a l'Estat espanyol. Exemples d'això últim no en falten, tant de governs socialistes com del PP; el reiterat incompliment d'alguns aspectes dels Estatuts d'autonomia, tant del l'Estatut de Catalunya del 79 com el del País Basc, el poc desplegament i la invasió de competències que se n'ha fet, en són uns dels exemples més clars.

Aquest ha estat l'exemple de 'radicalitat democràtica' que s'ha vist els darrers 30 anys.

I per no anar tant lluny, en l'actual panorama polític, el qüestionament legal d'un estatut aprovat pel Parlament català, esmenat i retallat pel Parlament espanyol i definitivament votat i aprovat pel poble català, es preveu que sigui retallat per part d'un tribunal que no sé si és, però almenys es comporta, com un altre braç polític. Això és d'una 'cultura democràtica' sense precedents. Per no parlar de la burla que suposa el nou sistema de finançament que havia d'aprovar-se el mes d'agost i 9 mesos després, el mes calent és a l'aigüera. Que si ara la crisis, que si ara les eleccions, que si no sé què. En definitiva utilitzen les lleis quan els convé i quan no, doncs res, qui dia passa, any empeny.

Que no ens facin riure altre cop, que no ens tornin a dir allò de la radicalitat democràtica. Si volem ser demòcrates, amb aquesta gent no podrem, no ens deixem aixecar la camisa un altre cop. Només hi ha una solució. Independència.

Per fer una pas més, per fer sentir la nostra veu, aquest dissabte a Brussel·les... Si no podem físicament, almenys amb el cor.

10.000 a Brussel·les per l'autodeterminació!