Després de lamentar-nos i llepar-nos les ferides, cal analitzar amb calma que ha fallat de l'estratègia i de la tàctica d'aquests darrers anys, què ens han portat a perdre mes de la meitat del nostre pes específic.
Per a mi, sens dubte, la situació econòmica del mon i especialment del nostre país, així com l'agressivitat dels mitjans de comunicació ha castigat durament els partits que han estat a govern. L'atur desbocat i el deute públic pel núvols, son difícilment contestables i s'atribueixen generalment als partits que manen, facin el que facin i siguin del color que siguin. La sensació de que les coses necessiten un canvi son fàcilment relacionables amb la percepció de que un canvi de govern, és la solució, malgrat que la Generalitat poc pugi fer per aportar solucions, tot sigui dit.
Constato també que el pacte amb altres forces polítiques per la governabilitat o per fer avançar el país, no ens funciona. Durant el anys vuitanta un pacte amb Ciu ens va abocar als pitjors resultats de la historia i 30 anys després una pacte amb el PSOE provoca el mateix resultat.
Potser és un anàlisis pueril i no gaire meditat, però sembla que quant deixem el caràcter de partit d'esquerres i prioritzem un pacte nacional, perdem l'electorat d'esquerres i quant prioritzem polítiques d'esquerra i pactem amb partits nacionalment espanyols, malgrat avançar nacionalment i amb autogovern, perdem part de l'electorat "nacionalista".
En aquest cas la pèrdua ha estat enfront a partits nacionalment purs i utòpics, fruit d'escissions del partit per haver pactat amb Montilla. Malgrat que el país avança i fem excel·lents polítiques socials, nacionals o culturals, posem en evidència el maltractament fiscal i cultural a que ens tenen sotmesos, normalitzem i augmenten l'independentisme i tot això, sense trencar socialment el país, els "nostres" no ens perdonen que sembli que no som purs.
Hi ha un gruix important de l'independentisme que aglutinàvem, que volien una marxa ràpida, una sortida imminent d'Espanya, gent que ara ja ha triat altres opcions independentistes. Laporta i Carretero, condemnats a posar-se d'acord més enllà dels seus égos, ja que el seu projecte polític és igual; la independència utòpica sense rerafons social. Les escissions d'Esquerra no han arrossegat ni un vot convergent, no han augmentat la presència institucional de l'independentisme, només hi ha hagut un canvi de cromos.
Ara ens toca moure fitxa; deixem enrera el nostre caràcter nacional i social i anem a competir amb els partits populistes de Laporta i companyia?, o seguim apostant pel difícil equilibri de ser d'esquerres i independentistes. Aquest equilibri a l'oposició és fàcil de mantenir, a govern no. Al 2003 l'equidistància electoralment ens va anar molt bé, al 2006 la il·lusió pel nou Estatut que va impulsar Esquerra i el fet que el president es digues Maragall en comptes de Montilla, ens van salvar els mobles, però un partit independentista al govern sense que pugi proclamar la independència o fer almenys un important pas visible, explicable en menys de deu paraules, és difícilment justificable per una part d'aquest electorat.
Que volem ser de grans? Un partit que mira per ell o que mira pel país. Fins ara hem mirat pel país i així ens ha anat, però jo a les nits dormo tranquil, perquè, al meu entendre, hem fet el que calia per fer una Catalunya independent, d'esquerres i socialment justa.