#e10, #gentvalenta

Els resultats d'Esquerra en aquestes eleccions no per esperats o anunciats, deixen de ser molt dolents, la pèrdua d'onze diputats, més de la meitat dels que es tenien, no és una xifra que pugui deixar indiferent ningú, tampoc a Sabadell on es passa de uns 10.000 vots el 2003 a poc mes de 5.000 a les eleccions d'ara.
Després de lamentar-nos i llepar-nos les ferides, cal analitzar amb calma que ha fallat de l'estratègia i de la tàctica d'aquests darrers anys, què ens han portat a perdre mes de la meitat del nostre pes específic.
Per a mi, sens dubte, la situació econòmica del mon i especialment del nostre país, així com l'agressivitat dels mitjans de comunicació ha castigat durament els partits que han estat a govern. L'atur desbocat i el deute públic pel núvols, son difícilment contestables i s'atribueixen generalment als partits que manen, facin el que facin i siguin del color que siguin. La sensació de que les coses necessiten un canvi son fàcilment relacionables amb la percepció de que un canvi de govern, és la solució, malgrat que la Generalitat poc pugi fer per aportar solucions, tot sigui dit.
Constato també que el pacte amb altres forces polítiques per la governabilitat o per fer avançar el país, no ens funciona. Durant el anys vuitanta un pacte amb Ciu ens va abocar als pitjors resultats de la historia i 30 anys després una pacte amb el PSOE provoca el mateix resultat.
Potser és un anàlisis pueril i no gaire meditat, però sembla que quant deixem el caràcter de partit d'esquerres i prioritzem un pacte nacional, perdem l'electorat d'esquerres i quant prioritzem polítiques d'esquerra i pactem amb partits nacionalment espanyols, malgrat avançar nacionalment i amb autogovern, perdem part de l'electorat "nacionalista".
En aquest cas la pèrdua ha estat enfront a partits nacionalment purs i utòpics, fruit d'escissions del partit per haver pactat amb Montilla. Malgrat que el país avança i fem excel·lents polítiques socials, nacionals o culturals, posem en evidència el maltractament fiscal i cultural a que ens tenen sotmesos, normalitzem i augmenten l'independentisme i tot això, sense trencar socialment el país, els "nostres" no ens perdonen que sembli que no som purs.
Hi ha un gruix important de l'independentisme que aglutinàvem, que volien una marxa ràpida, una sortida imminent d'Espanya, gent que ara ja ha triat altres opcions independentistes. Laporta i Carretero, condemnats a posar-se d'acord més enllà dels seus égos, ja que el seu projecte polític és igual; la independència utòpica sense rerafons social. Les escissions d'Esquerra no han arrossegat ni un vot convergent, no han augmentat la presència institucional de l'independentisme, només hi ha hagut un canvi de cromos.

Ara ens toca moure fitxa; deixem enrera el nostre caràcter nacional i social i anem a competir amb els partits populistes de Laporta i companyia?, o seguim apostant pel difícil equilibri de ser d'esquerres i independentistes. Aquest equilibri a l'oposició és fàcil de mantenir, a govern no. Al 2003 l'equidistància electoralment ens va anar molt bé, al 2006 la il·lusió pel nou Estatut que va impulsar Esquerra i el fet que el president es digues Maragall en comptes de Montilla, ens van salvar els mobles, però un partit independentista al govern sense que pugi proclamar la independència o fer almenys un important pas visible, explicable en menys de deu paraules, és difícilment justificable per una part d'aquest electorat.

Que volem ser de grans? Un partit que mira per ell o que mira pel país. Fins ara hem mirat pel país i així ens ha anat, però jo a les nits dormo tranquil, perquè, al meu entendre, hem fet el que calia per fer una Catalunya independent, d'esquerres i socialment justa.

La veritat del Cas Palau

Esquerra ha publicat el següent video amb parts significatives de la Comissió d'Investigació del Parlament de Catalunya de l'anomenat "Cas Palau"





Cadascú que faci el judici que cregui oportú

Lectura recomanada: Josep M. Diéguez

Us deixo un pots del blog de Josep M. Diéguez, president de la sectorial nacional de Cultura d'ERC: http://josepmdieguez.blogspot.com/

"És el nostre gran pecat. El crim de lesa pàtria pel qual se'ns vol esborrar de la capa de la terra: hem fet Montilla president.

• Tant li fa que rebutgem l'argument de les poltrones explicant que amb Convergència n'hauríem tingut encara més: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que expliquem que no teníem cap ganes d'acabar com el País Basc, amb la ciutadania dividida en dos i observant-se de cua d'ull: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que els antics immigrants dels anys 60-70, veient com un dels seus podia arribar al càrrec més alt de la política catalana, hagin començat a sentir aquesta com una cosa que també els implica a ells: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que no vulguem enganyar la gent venent una impensable majoria de 68 diputats independentistes i la conseqüent proclamació unilateral d'Independència per a demà passat: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que expliquem, del dret i del revés, que un Referèndum per la Independència faria que el resultat fos considerat per la ciutadania com una cosa pròpia: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que el PSC hagi entrat en flagrant contradicció amb el PSOE: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que molts votants del PSC no suportin la postura dels seus 25 diputats a Madrid: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que si no hi hagués hagut aquest President n'hi hauria hagut un altre amb prou interessos compartits amb l'oligarquia espanyola com perquè no es notés cap diferència: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim dit per activa i per passiva que la política catalana ha de fer un pas endavant, que l'estratègia ha de ser una altra, i que per tant no hi haurà més tripartits: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim posat la primera pedra per carregar-nos les províncies espanyoles, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Consum que garanteix com mai els drets de la ciutadania, també els lingüístics: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim aprovat una llei de Consultes Populars, que va estar a punt de facilitar-nos un Referèndum (si altres no s'haguessin arronsat) i que ens el tornarà a facilitar la propera legislatura (si altres no s'arronsen), cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim blindat la immersió lingüística a la llei d'Educació, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim aprovat una llei d'Acollida que garanteix l'aprenentatge del català per part dels nouvinguts, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Cinema gairebé definitiva, que ens garantirà a partir de la seva aplicació la visió en català de totes les pel·lícules que vulguem (com si fóssim un país normal), cosa que no només ningú no havia gosat abans, sinó que fins i tot aquells "nacionalistes" que no ho havien gosat han posat el crit al cel en contra d'una suposada imposició del català: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que la idea de la Independència s'hagi escampat entre la ciutadania com no ho havia fet mai de 7 anys en enrere: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que no-independentistes habituals es plantegin seriosament la Independència com a solució per millorar la seva vida quotidiana: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que molts d'aquests que se senten espanyols i catalans alhora no sàpiguen què votarien a l'hora del Referèndum, que acceptin la idea de la Independència com a una idea més, tan vàlida com qualsevol altra: hem fet Montilla president.
• Tant li fa que ensumem en certs ambients una certa ferum a racisme perquè Catalunya té un President d'origen andalús: hem fet Montilla president.
• Fem el que fem, expliquem el que expliquem, la resposta és sempre la mateixa: "Tot això no són més que excuses. Heu fet Montilla president!"

Per tant, sabeu què us dic? Que ja en tinc prou. Que seguiré responent cada cop que em senti insultat, però que renuncio a intentar explicar res a algú que d'entrada es nega a fer el més mínim esforç no ja de comprensió, sinó simplement d'escoltar el que li diuen. No penso perdre ni un segon de campanya esmerçant esforços en inutilitats. Em dedicaré, això sí, a explicar el projecte d'Esquerra Republicana de Catalunya a la bona gent disposada a escoltar encara que no pensi com tu. La resta és perdre el temps. I a l'hora de la veritat, ja parlaran les urnes. I més endavant palarà la Història, que estic convençut que entendrà perfectament, ella sí, per què hem fet Montilla president.".

El PSOE abandona Catalunya.

Els moviments estratègics del PSOE els darrers mesos, em fan sospitar que han tirat la toballola i que ja ho donen tot perdut a Catalunya.

Ja fa temps que les enquestes no els son especialment positives a Catalunya, per un costat una crisis èconomica de la que no se'n escapa ningú i que castiga especialment als partits polítics que estan a govern, malgrat que la oposició tampoc ofereixi cap sol·lució i per altre costat la creixent desafecció de la societat catalana envers la indivisible i única "nación española".

Els fets és precipiten amb la sentència del Tribunal Constitucional que el PSOE no pot controlar i que treu una sentència més política que jurídica que els deixa fora de joc. Esperpèntica és la correlació de declaracions que es fan des de les files socialistes catalanes, que van des de una acceptable primera reacció del President Montilla en la primera compareixença fins a la inexplicable polèmica amb el lema de la manifestació que convoca Omnium Cultural el 10 de Juliol i que finalment és el major exit de participació de la història amb un crit pràcticament unànim que no era un altre que "indepèndencia" i amb els socilistes atrapats amb el federalisme que comencen a ja no creure's ni ells.

A partir d'aqui el PSOE ja ho veu clar, amb Catalunya ja no tenen res a pelar, doncs res, a partir d'aqui a la seva, i comencen amb la mateixa política nacionalista que el PP, que al cap i a la fi és el que els dona mes vots a la seva "nación".

Primer pas, sabotejar la unitat dels partits polítics catalans tant al Parlament primer com a les Corts Espanyoles després, no sigui que es pugi dir que son procatalans. Segon pas, desinvertir, amb la crisis, la major retallada en infraestructures a Catalunya, amb tot allò que ja està començat i que el que hi ha consens i la tercera i perquè no sigui dit i sense cap cost econòmic, acceleren aquells projectes d'obres que més ampolles fan a la ciutadania, amb traiduria i nocturnitat, presenten el projecte de Quart Cinturó entre Terrassa i Granollers el últim dia de Juliol i amb TOT EL MES D'AGOST per presentar alegacions, ei! tot un mes!!

En fi, no se quins seran els propers passos, però està clar que lluny estarem d'aquelles declaracions pro-catalanes d'en Rodriguez Zapatero d'acceptar alló que digues el poble Català. Ara prioritat a allò que diu el poble español que en esència és anticatalà.

Nit de Sant Joan.

La tradició diu que aquesta és la nit més màgica, de fet és la nit mes curta de l'any i el dia més llarg. Normalment la revetlla de Sant Joan és una nit de gresca, de passa-ho amb els amics a diferència de les festes del solstici d'hivern que son tradicionalment festes per passar amb la família i de reclusió.

Aquest Sant Joan tot sembla indicar que a part d'obrir l'Estiu, i gràcies al Tribunal Constitucional, segurament Catalunya també obrirà un nou procés cap a la Sobirania Nacional.

Després de la tercera retallada de l'Estatut, la primera d'Artur Mas i Jose Luís Rodríguez Zapatero, la segona per part de les corts espanyoles i la tercera i definitiva pel T.C., a Catalunya ja no li queda mes remei que una fugida endavant. Esgotades totes les vies federalistes asimètriques i tots els altres invents autonòmics, i un cop passat el cotó democràtic a Espanya, es constata que no hi ha res a fer, no deixaran anar res, si no volem continuar sent una regió mes dins de l'Estat, amb el cafè para todos i el "todo atado y bien atado" no ens queda cap altre sortida que la Independència. Malgrat que l'Arturet cregui que no estem preparats i que encara no som prou madurs, a Catalunya hi ha cada dia més independentistes, i més que n'hi haurà. Hem de ser valents i fer un pas endavant, la història no la escriuen el covards.

Nit de Sant Joan, de fer foc nou, de cremar tots els trastos que s'acumulen a l'hivern, de festa i soroll, un magnífic i màgic moment de començar a caminar.

Bona revetlla.

El Sr. Santamaria s'equivoca

Hi ha aspectes de l'article d’opinió del sr. Santamaria del dia 3 de Juny al Diari de Sabadell que crec que val la pena matisar, en primer lloc constata una evidència, és cert, la realitat sociopolítica de Sabadell és distinta de la que hi ha a Arenys de Munt o a l’anomenada Catalunya Interior, les repetides onades d’immigració des dels anys 50 del centre i sud de la península es van acumular a la corona de Barcelona, i no només això, es van acumular en barris concrets.
En aquests barris els vincles amb Espanya a nivell sentimental són forts i els referent nacional és, encara, majoritàriament l’espanyol; de fet, la dependència estatal/espanyola de les dues forces que han governat aquesta ciutat, Iniciativa primer i el PSC després, ho rubrica. El que no és tan obvi és la correlació que l’articulista fa sobre classes socials, llengua, nova immigració i la seva presumpta manca d’interès per qüestions nacionals, i anant més enllà, el consell que els dóna de mantenir-se neutrals recordant la seva condició d’estrangers, la nova immigració o com a mi m’agrada anomenar-los, els catalans de primera generació, són persones que han vingut per quedar-se, i que, com la resta de ciutadans i ciutadanes han de poder decidir allò que és millor per al país on viuen i per al seu progrés econòmic, polític i social.

La divisió que fa entre les classes socials, utilitzant conceptes anacrònics i identificant orígens i llengües amb classes socials. Aquest és un discurs interessat que s’ha utilitzat durant molts anys per part dels dos partits majoritaris, voler recordar in eternum l’origen dels catalans i catalanes, per tal de mantenir el país dividit en dos blocs i les seves quotes de poder, i alguns ho volen tornar a repetir amb els catalans de primera generació, com m’agrada anomenar a la nova immigració.

També fa, una lectura que com a mínim, no és científica, la de la participació, els i les ciutadanes no teníem assignat un col·legi electoral per votar, ho podíem fer a qualsevol punt, i en aquests, a diferència del què alguns voldrien, no es demanava ni la classe social, ni d’on eren els seus avantpassats, ni a quin barri residia, tan sols es mirava que residís a Sabadell.

L’avenç de l’independentisme no ve per qüestions identitàries, sino ja faria anys que hauríem desaparegut com a nació, ve pel sentiment de pertinença, i per una qüestió de pragmatisme, és indestriable el benestar social de l’avenç nacional i aquesta és l’aposta de l’independentisme, mal que els pesi a alguns. Un estat propi i millori les condicions de vida de tots els seus ciutadans i ciutadanes.

Li puc resumir en una frase d’un votant “Yo soy aquello que antes decian CHARNEGO, però vengo a decir que Sí para vivir mejor y que mis hijos también lo esten”.

L’experiència de la gent de la consulta amb qui he pogut parlar, que estaven a les taules el dia de la consulta i en especial els dies de vot anticipat, és especialment positiva quan els ha estat possible explicar a persones de la nova immigració el perquè de la consulta i el seu caràcter netament democràtic. Abans de fer segons quina afirmació li recomano que miri el reportatge de Vilaweb anomenat “les dues cares de la moneda”. 

Sens dubte, ha mancat poder-ho explicar més i millor, arribar a més gent. Una consulta no vinculant, organitzada completament de forma voluntària, sense gairebé pressupost i sense la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació que miraven cap a un altre costat, té “handicaps”. Altres consultes recents organitzades oficialment no els tenen, i han fet el ridícul, si només tenim en compte el número de gent que s’hi ha interessat: parlem de la consulta de Barcelona del Sr. Hereu sobre la Diagonal però també de l’organitzada per l’Ajuntament de Terrassa sobre les inversions municipals, amb una participació del 8%

Pel que fa a la participació, vostè fa trampes quant juga amb el número de votants. És cert que el resultat en percentatge de l’Entesa i ERC a les passades municipals s’assemblen als de la consulta, al voltant del 13 o 14 %. L’únic detall és que els resultats que menciona és sobre el total del vot que hi ha participat, mentre que en la consulta és sobre el total del cens. De fet només és una PETITA diferència de 12.097 vots, quasi res.... un petit increment de vot del 218,29 % de les dues formacions. Si seguim amb l’exemple que vostè menciona, als vots d’ERC i Entesa hi podríem afegir tots els de CiU, i tenint en compte el tebi o quasi nul interès que ha mostrat aquesta formació per impulsar la consulta, resulta que o bé tenen un problema de desencaix amb el seu electorat o potser és que també hi ha votants del PSC que es passen a les tesis independentistes, com de fet ja va dir l’enquesta del passat 19 de maig a un mitjà no especialment afí a la causa com és “La Vanguardia”.

L’independentisme s’ha normalitzat a la societat catalana, el nombre d’independentistes puja a tot arreu, i també a Sabadell. Fins l’any 1999 cap força independentista tenia un regidor a Sabadell, fa 10 anys una consulta independentista i menys aquí Sabadell era inimaginable. Ara ens hem mobilitzat 22.300 independentistes a Sabadell i fins i tot el Sr, Bustos dóna suport en un Ple a la celebració de la consulta. S’ho miri com s’ho miri, Sr. Santamaria, això és imparable.

En aquest post agraeixo les aportacions i les idees d'en Xavi Rossell, d'en Juli Fernandez i de l'Eloi Pineda

30M, Vota “Sí”

El proper 30 de maig a Sabadell es durà a terme la Consulta sobre l’Autodeterminació a Sabadell, un camí que va encetar Arenys de Munt i al que s’hi han anat unint més municipis en diverses onades de consultes, aquestes. són un gran instrument per fer pedagogia de la participació ciutadana però també per l'exercici de la democràcia. Molta gent ens ha preguntat, i a Sabadell quant? Doncs el proper diumenge 30M, tot un repte tant per la infraestructura necessària en una població tant gran, com pel fet de ser l’ única ciutat del país que ho fa en aquesta data. Si tens més de 16 anys i estàs empadronat a Sabadell, des d’Esquerra et volem animar a votar “Sí” a la independència de la nostra nació.


Tal i com està la situació política actual i l'estat d'ànim de la gent, en aquests moments l’única idea que fa moure centenars de milers persones un matí de diumenge, a ciutats grans com Sant Cugat o a petites con Ullastrell, és la idea de la llibertat nacional i la del procés democràtic cap a la independència. Es va veure en les anteriors consultes a altres municipis i estem treballant des del primer dia perquè es torni a veure el 30M a la nostra ciutat. No et deixis enganyar per la participació o per la seva oficialitat, i vés a votar, a altres referèndums organitzats per grans ajuntaments amb pressuposts milionaris i amb l’estructura “oficial” a disposició, han tingut una baixíssima participació i el resultat en cap cas ha estat qüestionat. Les diverses onades de referèndums per l’autodeterminació han atret la mirada de molts mitjans de comunicació internacionals que se n’han fet ressò, i avui i gracies a això, internacionalment Catalunya comença a estar al mapa al costat d’altres pobles que lluiten per la seva llibertat.


Votar "Sí" ajuda a perdre la por sobre el procés d’independència. Massa sovint els qui no volen que els Països Catalans decideixin el seu futur en llibertat treuen el fantasma de la divisió social, d'allò que ens separa. Aquest argument es desmunta completament quan en altres ciutats i pobles veiem a milers de persones anant a votar sobre la independència de Catalunya, I aquí a Sabadell, quan veiem que la gent s’acosta a les urnes de vot anticipat que hi ha repartides per tota la ciutat, tranquil·lament i amb actitud festiva. Gent de totes de les edats i procedència, que parlen diverses llengües, i que segurament sobre altres qüestions discrepen, però que són capaces d'expressar-se lliurement a favor del "sí" o del "no" en un procés netament democràtic i cívic.


Les Consultes populars per l’autodeterminació són una nova fita que l’ independentisme posa a l'agenda política del país, i després d’aquestes, caldrà recollir el testimoni des de les institucions. Els que volem que tingui lloc una consulta oficial, decisòria i amb totes les garanties electorals, continuarem treballant-hi, des de les institucions i des del carrer. Acabem d’aprovar al Parlament una Llei de consultes, un reconeixement parlamentari de les consultes sobre la independència i la vigència del dret a l’autodeterminació de la nació catalana; però sabem que no n’hi ha prou, que cal anar molt més enllà. Ara cal que tu votis, poder votar i fer-ho pel "Sí" és una oportunitat única que no es pot malbaratar.

Cal que reinventem Sabadell?

Un dels records més vius de la meva infantesa és la fressa de les ordidores o dels telers, o l’olor característic de la llana, del fil i de la borra a l’anar cap a l’escola; els meus pares i els meus avis, a l’igual que la majoria de la ciutat, eren treballadors de l’industria tèxtil. Crec que la meva filla de set anys no ha vist cap teler i desconeix el passat fabril de la nostra ciutat. Sabadell aquests darrers anys ha sofert una profunda transformació i poc queda d’aquella ciutat dels tres torns, del ram de l’aigua i de les cosidores de peces.

Hem recuperat el rodal i aquell riu declarat biològicament mort, que sempre feia olor i sempre baixava d’un color diferent, tot dependent del color de l’última comanda que calia servir. Encara hi queda molt per fer, però només cal passejar-hi un cap de setmana per descobrir com a poc a poc l’anem recuperant i com ens l’anem fent nostre. Altres parts de la ciutat també han millorat moltíssim, els barris han sofert tot un canvi, Torre-Romeu, Can Puiggener, Ca n’Oriac o les Termes per citar-ne alguns, han millorat les seves infraestructures, s’hi ha fet places i se n’han dignificat les zones publiques. S’ha renovat bona part dels serveis de salut, tant els CAP, com l’Hospital Taulí o l’Aliança, s’han construït guarderies públiques i centres cívics. La Generalitat està construint l’obra més important dels darrers anys, un avenç importantíssim a la infraestructura ferroviària que ha de millorar, no només la fisonomia  i la circulació i de Sabadell si no de tota la comarca. I els últims plans FEIL han donat l’últim toc a aquest canvi, renovant el ferm i les places del centre de la ciutat que potser eren les més oblidades.

Però, i un cop canviada la ciutat i a punt de solfa, ara què? Cap a on anem? Sembla que falten idees, que no hi ha cap projecte de ciutat, que hem perdut el rumb. No som una ciutat fabril, però què som ara?. Una ciutat de serveis, de cultura? Dubtem i donem voltes i cada dia que passa perdem oportunitats de construir-ne un, amb passió i il•lusió no n’hi ha prou, cal posar-hi una mica de matèria gris i molta feina cap a una direcció en concret. Un dels nous parcs industrials que es volien potenciar i que eren una magnífica oportunitat de definir un projecte, l’acabaran convertint en un parc comercial i d’oci, la Ciutat de la Música no sabem cap on va, qui se’n recorda del Parc de Salut que havia d’anar a la caserna de la Guàrdia Civil? o potser... algú sap algun dels projectes que ens han de dur cap a una ciutat que pretén ser alguna cosa?.

Abans de les eleccions, es tallarà la cinta de les pistes d’atletisme i d’alguna plaça d’última hora, es continuarà amb la política clientelar i es collarà amb l’amenaça del retall de les subvencions a alguna entitat no afí, i segurament seguiran guanyant les eleccions els mateixos i Sabadell seguirà perdent pistonada, seguirà sense rumb, no tindrem ni olor a llana i a fil, i no serem ni una ciutat fabril ni de cultura, ni de..., això si, tindrem molta passió per Sabadell i ens seguirem creient el melic del mon.

Potser ja és hora que repensem Sabadell i posem fil a l’agulla.

Política a Sabadell (2)

Aquest matí una companya m'ha suggerit de mirar el Sabadell ha de Canviar. I jo que creia que les únics que utilitzaven aquest estil de fer noticies eren els de la COPE i els seus successors.... ! Després de la sorpresa inicial que hi hagi grups polítics que es dediquin a fer confidencials, m'agradaria puntualitzar alguna de la informació que hi apareix i que no està del tot contrastada.

Nosaltres no hem dit que "que les propostes d’Esquerra han quedat tapades per la crispació de la que en  culpa, pel seu to àcid,  a CiU i en particular a ICV-EUIA.". És cert que hi ha mitjans de comunicació que se'n fan ressò d'aquesta manera, però n'hi ha d'altres que no. Vostès saben millor que ningú, que les declaracions a aquesta ciutat es simplifiquen i que els titulars sempre responen als interessos dels mateixos.

El que vàrem dir és que el to àcid del ple, del govern i de la oposició, tapen les propostes polítiques a Sabadell. ICV-EUiA i CiU s'hi han apuntat en aquesta legislatura, i no és la manera de fer política que ens agrada, preferim fer política en positiu  No ens queixem de que quedin tapades les nostres propostes, queden tapades qualsevol tipus de proposta. És normal que quant manquen propostes, pugi el to de veu, però no se'n ha d'abusar... Crec que hi ha propostes damunt de la taula per part de tots els partits polítics i aquest to impedeix analitzar-les i treballar-les, ja que en desvia l'atenció. Demanem de no utilitzar els tribunals com a arma política, si hi ha coses ha denunciar a la justícia, no s'ho pensin, endavant!. Però hi ha temes punibles políticament que no ho son judicialment. 

Els atacs personals no ajuden a res. És massa fàcil fer titulars simplistes, no cal que els hi ho posem fàcil!. Ja suposo que els va molt bé, als un i als altres, que s'alimenten d'ells; però fan un flac favor a la política. Després ens preguntem i ens queixem que hi ha descrèdit dels polítics, sembla que hem oblidat allò de vetllar per l'interès comú, veient el que surt a la premsa, queda tant lluny....,

El resultat final és que malauradament vostès i el PSC acaben fent allò que critiquen. Política personalista!

Política a Sabadell

Veient les noticies que apareixen als mitjans de comunicació sobre els plens d'aquests darrers mesos, un observador no gaire posat en política local hem va preguntar que esta passant a la ciutat perquè el regidors de diverses forces polítiques es tirin els plats per sobre d'una manera tant sortida de to

La veritat és que no vaig saber massa que dir-li, i li vaig contestar, "doncs el de sempre, el govern es creu que ho fa tot bé, i la oposició, doncs tot el contrari, que ho fa tot malament". Malgrat aquesta premissa que vaig explicar al meu amic, i que gairebé sempre es compleix en política, la veritat és que jo tampoc ho acabo d'entendre. Les sortides histriòniques o fora de to, per part de govern i per algun grup de la oposició, no ens les podem permetre, i menys encara arribar als jutjats per qüestions que segur que podriem sol·lucionar amb una mica de voluntat i diàleg. Si son incapaços de parlar i necessiten un mediador, que ens ho diguin i ens hi posarem. I no dic de no anar als jutjats si cal, però no els utilitzem per fer "politiqueta", deixem-los per aquelles coses realment importants

Les forces polítiques, cadascú en el paper que els ha donat els vots de la ciutadania, han de servir per tirar endavant aquesta ciutat, per plantejar projectes i reptes, que falta ens fa, i per censurar tot allò que no es fa bé, en definitiva per posar el nostre granet de sorra per sortir d'aquesta crisis que ningú sap fins on arribarà. Els ciutadans i ciutadanes i les petites empreses son els més perjudicats, cada dia tanquen empreses i hi ha més gent a l'atur i és un autèntic drama personal i col·lectiu, i no ens perdonaran que no posem fil a la agulla i liderem una sortida. Deixem-nos de picabaralles puerils, estèrils i electoralistes i siguem agosarats, possiblement caldrà plantejar sol·lucions a llarg termini sense pensar tant en els redits electorals. Estem perdent un temps preciós i no el podrem recuperar

Tornem a fer POLÍTICA. I si us plau, no allarguin tant els plens!. No serveix de res, i a ningú li interessa els discursos retòrics vuits de contingut. Vagin al gra i dediquin el seu temps a coses més productives

Llei del Cinema

Aquests dies he estat seguint amb atenció la polèmica sorgida arrel de la nova llei del cinema, per la que es demana que les produccions en llengua estrangera de la que es distribueixen més de 16 copies, n'hi hagi un 50% en català.


Els distribuidors asseguren que davant d'aquesta llei, les majors nortamericanes decidiran deixar desatesos 7 milions de catalans i no distribuiran pel·licules a Catalunya!!!! i per tant, tindran pèrdues inasumibles en un sector, el del cinema, que ja va prou fluixet, i que ens deixem de romassos, que la llei no faci ni imposicions ni sancions que sempre és més educatiu. Doncs fins ara, ja veiem com a anat la cosa, 3% de les pel·licules en cartellera, tenint en compte a més, que moltes d'elles son per a infants.

Jo he intentat aquest nadal anar a veure una de les superproduccions que estaven en cartellera i d'entrada, m'ha estat del tot impossible fer-ho en català ja que no està doblada, i no va ser fins a mitjans de gener que no ho vaig poder fer en castellà, perquè totes les entrades a totes les sessions estaven esgotades. I el negoci està en crisis !!


Crec que els exhibidors els tindria que preocupar més el tipus d'espectacles que ofereixen, que no en quina llengua està. Si la cartellera que ofereixen és del tipus "Alvin i las Ardillas" o "Rompedientes", per posar exemples del que hi ha avui a la cartellera de Sabadell, doncs home, segurement ens replantejarem comprar una entrada, perquè en 4 dies ho tindrem al vídeo club per la meitat de preu d'una entrada i ho podrem veure tota la família, i l'espectacle que veurem, no serà massa diferent del que ens mostrarà una gran pantalla.


Ja fa uns quants anys la Generalitat va començar a impulsar una cosa que en aquells moments, suposo que també deuria semblar una bogeria, una ràdio i una televisió en català. Avui, les dues ràdios més escoltades al nostre país son en català i cada cop hi més mitjants de comunicació que aposten pel català, i ningú discuteix l'encert d'aquella bogeria.


Adaptar-se a les necessitats dels consumidors no és mai una tonteria ni és contraproduent, tot el contrari, diversificar sempre augmenta el consum, i això no cal ser professor de màrketing per saber-ho.


El cost del doblatge o de la subtitulació tampoc és tant elevat, així doncs; a quins interessos responen aquestes pressions per intentar aturar la llei? Ningú ha estat capaç d'explicar quina és la realitat del nostre pais als senyors de les Majors?


Potser el que veuen és que ni tant sols els politics espanyols es creuen això de la normalització del català, i cada dia hi ha exemples d'aquesta anomalia, i aquí no passa res. Doncs ja va sent hora de que comenci a passar...


Cinema en català. JA!

Bustos encapçala el front espanyolista contra la Llei de Vegueries

Aquest any 2010 arrenca amb el compromís del govern de tirar endavant la llei de vegueries, prevista en el desplegament de l'Estatut. Aquesta és una reivindicació historia dels polítics catalans, recordar que les vegueries històricament ja existien a Catalunya i que van se derogades al segle XVIII amb el decret de Nova Planta.

La llei de vegueries és la superació de les diputacions i del model territorial imposat per Espanya, i evidentment compta amb l'atac frontal dels petits cacics locals de mentalitat espanyolista com el nostre estimat alcalde i president de la Federació de Municipis de Catalunya, Manel Bustos que si una cosa te clara es que el seu model és l'Espanyol

Aquesta llei, impulsada pel departament de Governació de Jordi Ausás, preveu una divisió del Principat en set vegueries: Alt Pirineu-Aran, Àmbit Metropolità, Camp de Tarragona, Comarques centrals, Girona, Ponent i Terres de l'Ebre i evidentment això comporta friccions territorials, perquè malauradament, les solucions perfectes no existeixen, però és una llei que porta un llarg procés de negociació i és un gran avenç en la governabilitat i en el acostar la política als territoris naturals.

Sr. Bustos, ja sabem que qualsevol canvi del model Espanyol el molesta. Que ha fet durant tot aquest temos en el procés de negociació? No posi pals a les rodes ara a última hora, faci la seva feina, i per un cop, posi per davant els interessos de la gent de la majoria del municipis a qui vostè representa. Demana responsabilitat institucional, i els que en aquests moment no la tenen, és qui els que com vostè, no saben deixar de mirar-se el melic per mirar el pais.