Atur per als autònoms

El BOE del dia 2/11/2011 va publicar finalment el Reial Decret 1541/2011 que estableix un sistema específic de protecció per cessament d'activitat (PDF) dels treballadors autònoms. Aquest Reial decret regula les condicions d'accés a la prestació d'atur per als autònoms, les condicions de pagament i el seu finançament.


Actualment, la cobertura per l'atur dels autònoms és una cobertura voluntària, però a partir de gener de 2012, la cotització per incapacitat temporal i per extensió la cotització per atur en el règim general d'autònoms serà obligatòria per a tots els afiliats a aquest règim.


Requisits perquè l'autònom pugui cobrar l'atur


El cessament d'activitat en els autònoms no pot ser voluntari en cap cas per poder tenir dret al cobrament de la prestació per desocupació. Dins de les situacions que es contemplen s'han de complir els següents requisits en els autònoms per al cobrament de la prestació:

• L'autònom haurà d'acreditar la seva activa disponibilitat per a la reincorporació al mercat de treball. Per tant, l'autònom ha d'estar inscrit també en els serveis públics d'ocupació com a demandant.
• L'autònom no pot tenir l'edat per accedir a la pensió de jubilació i ha trobar-se al corrent de pagament de les quotes a la Seguretat Social.
• Si l'autònom tingués un o més treballadors al seu càrrec i es procedís a cessar la seva activitat, serà requisit previ al cessament d'activitat el compliment de les garanties, obligacions i procediments que regula la legislació laboral, que s'ha d'acreditar mitjançant declaració jurada del treballador autònom.

No obstant això, el punt fort d'acreditació de l'atur dels autònoms el tenim en les circumstancies externes a la decisió dels autònoms del tancament. Es necessita que el treballador autònom demostra la inviabilitat econòmica de l'activitat i necessita també tancar completament qualsevol romanent d'activitat empresarial o professional.


Acreditació de circumstàncies econòmiques per accedir a l'atur per a autònoms


El supòsit més comú per tancar l'activitat és mitjançant les causes econòmiques o organitzatives generals dins de l'empresa. Aquestes causes s'acrediten mitjançant:

• Informació fiscal rellevant, com és la declaració de la renda, models de pagaments a compte en l'IRPF i les declaracions d'IVA, tant d'exercicis anteriors com les últimes declaracions de l'exercici en curs. Aquesta informació serveix per demostrar les hipotètiques pèrdues o la caiguda d'activitat en l'empresa.
• Documentació d'execucions hipotecàries, declaració de situació concursal o procediments judicials que impliquin la impossibilitat econòmica, tècnica o organitzativa de seguir realitzant l'activitat econòmica.
• En el cas de professionals col · legiats, documentació acreditativa de la baixa en el col · legi que impliqui la impossibilitat de seguir exercint l'activitat professional.
• En el cas que l'autònom regent locals oberts al públic, haurà d'acreditar el tancament efectiu del local, bé mitjançant les cartes de suspensió de subministraments, rescissió dels contractes de lloguer i les baixes oportunes del local en hisenda.

A més de tota aquesta documentació, l'autònom podrà acreditar qualsevol altre tipus de documentació que consideri rellevant i que demostri la insuficiència per dur a terme l'activitat, argumenteu les pèrdues econòmiques o demostri que no pot seguir realitzant l'activitat empresarial o professional.


Atur per autònoms administradors de societats


Els consellers o administradors d'una societat hauran d'acreditar el cessament de les seves funcions presentant l'acord adoptat en junta o de la inscripció de la revocació del càrrec en el Registre Mercantil com a document previ a la baixa en el RETA. Els socis que prestin altres serveis per a la societat han de presentar el document que acrediti el cessament en la prestació dels mateixos i acord de la junta, de reducció de capital per pèrdues.


En ambdós casos serà exigible que hi hagi una disminució del patrimoni net de la societat per sota de les dues terceres parts de la xifra del capital social o pèrdues derivades de l'exercici de la seva activitat superiors al 30% dels ingressos, en un exercici econòmic complet, o superiors al 20% en dos exercicis econòmics consecutius i complets. Mai es podrà computar a aquests efectes el primer any natural d'inici de l'activitat.

Quina classe de polítics volem?

Amb això del Twitter, no escric gaire al blog, però hi ha una cosa que porto donant-hi voltes i que mereix alguna cosa més que els 140 dels twits. No m'agrada el papanatisme i el políticament correcte en el que ens estem instal:lant i que tothom troba del tot necessari i meravellós. Ho sento no m'agrada!. Un últim exemple, per a mi molt paradigmàtic i que a mi hem sembla del tot al·lucinant; la publicació dels bens del parlamentaris espanyols i que ja he sentit dir que s'ha d'estendre als regidors dels nostres pobles. No ho entenc, que no tenen dret a la vida privada?
Ja entenc que cobren molts més diners que la majoria de la població del país i que això, hi ha gent que els molesta, però no entenc perquè deixen de tindre el dret a la intimitat quant el que fan es treballar per el be públic. No dic que tenen el dret a fer el que vulguin; que no s'hagi de vigilar que no s'enriqueixin il·licitament, com de fet, s'ha de fer i és fa, amb tots els ciutadans. El que dic és que hi ha d'haver mecanismes de control, interns i externs que impedeixin actuacions il·licites, com ara la Oficina Antifrau que és promoure pel govern d'esquerres i que finalment és va crear el 2008 o com ara una llei de transparència, necessaria pel control i per assegurar l'accés a la informació de caràcter públic.
Si el que passa és que no ens creiem el sistema, doncs potser ja va sent hora de que el canviem. A ningú demanaríem que dediqui les 24 hores del dia a la seva feina, que arraconi a la família i als amics per dedicar-ho a tercers, que cobri menys que a la privada, que de la seva feina se'n faci escarni diari als mitjans de comunicació, que passi examen periòdic, no només per la seva feina, sinó per si cau mes o menys simpàtic o per si algú altre dels seus o dels seus companys de viatge ocasional, en va dir alguna de grossa i que a més ara els demanem que despulli la seva situació personal. No només han de treballar per la "cosa" pública sinó que ells han ser públics i perdre tota intimitat. Quina classe de persones busquem com a polítics?

Així no

Independentment de la simpatia o no vers un moviment social com el dels indignats, hi ha fronteres que no es poden passar.
Tothom te tot el dret a manifestar-se de la ma era que vulgui, un dia en un carrer, en una universitat o acampats a la plaça del poble; és bo i democràticament molt sa fer sentir el nostre malestar. Pot produir cert malestar, però sobretot produeix una sensibilització envers un afer que d'una altra manera passaria desaperçebut. Altra cosa és que s'impedeixi el normal funcionent de la democràcia, segrestar el normal funcionament del parlament, dels carrecs electes, sigui pel motiu que sigui, i per mes lloable que pugui ser el fons, és com no deixar anar a votar o il.legalitzar partits, és al meu entendre, un pas envers el totalitarisme.
Un moviment que demana i promulga millores de la democràcia, amb les que no hi puc estar mes d'acord, no pot utilitzar la força per fer-hi front. Combatre les idees per la força és un pas cap el feixisme.

Jo fa quinze anys ja estava indignat i vaig decidir intentar canviar les coses

Jo fa quinze anys ja estava indignat de com anaven les coses. Part de la classe política ja era corrupte, el bancs ja es feien d'or a espatlles del treballadors, el joves ja ho tenien difícil per accedir a la primera feina i per tindre una vivenda, alguns partits polítics semblaven més interessats a tindre contents als "lobbies" financers que a les persones del carrer.. La nostra societat ja era individualista i cadascú a la seva.... I en aquells moments, vaig decidir fer un pas mes, i deixar la indignació de costat i fer alguna cosa per canviar el mon. Vaig decidir d'arremangar-me, i després de valorar si implicar-me en una ONG o en un partit polític, vaig tirar per militar d'un partit polític. Un partit que entén la manera de fer política d'una manera diferent, on la democràcia és més de base, un partit assembleari, amb les seves virtuts i els seus defectes, on les decisions no son monolítiques, on l'esport més practicat és el diàleg i el contrast d'idees, on les bases no tenen cap problema per desautoritzar la direcció si no els sembla bé el que estan fent. On el treball de totes les PERSONES, compta i molt.


Les coses quinze anys després no han canviat gaire. De fet sembla que estan exactament en el mateix punt. Però el que és segur es que indignant-se i quedar-se aquí, no serveix de res. La democràcia que tenim no és la millor, de fet, al meu entendre, és molt millorable i encara te tics d'autoritarisme postfranquista.


Però hi ha alternatives als partits polítics tradicionals, i no només el meu.


Diumenge TU pots decidir si tot continua igual, si vols continuar estar indignat o vols començar a canviar les coses. TU DECIDEIXES

Llauna de Sardines direcció Barcelona per Via 2

Escric aquest post, indignat, a dalt d'un tren de mitja distancia direcció Barcelona.
Aquesta setmana, tot consienciat del problema energètic del nostre país, he decidit fer cas a les autoritats públiques i he deixar el cotxe a casa.
Tot aprofitant que vaig sol, gracies a la setmana blanca escolar, he decidit agafar el tren per tornar de casa dels meus sogres cap a casa.
Després de la bona impresió de trobar-me l'estació desatesa, sense ningú que vengui els bitllets, ni tant sols una impersonal maquina expenedora, em trobo dret, enmig del passadís del tren, acompanyat per un llarga cua de gent que no deixa ni un centímetre del vagó buit, que com jo, ens diriguim a Barcelona amb cara de decepció i resignació alhora.
Espero, que en la hora llarga que ens falta per arribar a destinació, veure el revisor i a part de comprar-li en bitllet que ningú m'ha venut fins ara, comentar-li la meva satisfacció pel magífic servei rebut.
Estic del tot convençut que la rebaixa del 5% en els bitllets de Renfe, tot i que de moment la Generalitat no pensa assumir-ne el cost aquí Catalunya, farà que moltíssima gent com jo decideixi passar-se al transport públic.
Només tinc el dubte, de si això és així cada setmana o només ha estat aquesta, degut a que a la sempre colapsada Ap7 només es pot anar a 110!

I ara a 110?

A començaments dels anys 70, quant jo vaig començar a tindre us de raò, recordo com veia l'agulla del comptaquilòmetres del Seat 600 del meu pare, arribava només al 90, i quant de lluny quedava el límit de velocitat de l'autopista, que ja en aquells temps era de 120. 

L'any 2011 i contra tot pronòstic, amb vehicles amb motors molt més eficients, que tenen un consum un 50% menors a aquells cotxes i on la seguretat s'ha vist multiplicada per no se quina quantitat, les autoritats espanyoles han decidit abaixar el consum de benzina, deixant la velocitat màxima 110, per sota els 120 km/h que varen fixar, també per un problema energètic, allà l'any 73. Al meu entendre; tot un despropòsit!.

Sense tindre el detall del consum d'hidrocarburs a l'estat espanyol, i entenent la preocupació de les autoritats espanyoles pel conflicte a l'Orient Mitjà, aquesta mesura al meu entendre, va contra tota la filosofia d'infraestructures que tant el PSOE com el PP han mantingut durant tots aquests anys.

En aquest Estat, la màxima prioritat ha estat promoure el consum de betzina enfront altres tipus d'infraestructures, sinó, no s'enten, que hi hagi vies de tren, com la de Ripoll, que ara tardin més que a començaments del segle passat, que seguixin projectant infraestructures viaries sense incloure infraestructures ferroviaries, com ara el Quart Cinturó, o que hi hagi una greu mancança de xarxes de tren, com ara un dels corredors viaris més importats com és la AP7 en el tram Martorell - Mollet que no tingui un seu homòleg ferroviari, o que cap al sud del nostre país seguim amb via única, per posar alguns exemples.

El transport de mercaderies és un altre exemple de priorització de les vies rodades enfront altres solucions. A diferència dels nostres veïns francesos, els contenidors i les mercaderies per via ferroviària son completament testimonials. Els contenidors que venen d'Europa en tren, en comptes de continuar per una via d'ampla europeu, fins ara, es carregen i es distribueixen en camions, i els que venen en vaixell i arriben a un dels ports mes importats del sud d'Europa com és Barcelona, també es tenen que dristribuir en camió. Aquesta aberració sembla que es comença a solucionar paulativament i es comencen a fer els deures, 50 anys tard!.

Els 110, tot s'ha de dir, venen acompanyats per la baixada del bitllets de transport públic, per incentivar-ne el consum. Gracies!!!. Tot i que jo crec que s'incentivaria més, si els trens no s'espatllessin tant, si el personal no estigues de vaga cada dos per tres, si les estacions estiguessin adaptades, si tinguéssim certa garantia dels horaris, si els retards fossin només puntuals i no a totes les hores punta, si la freqüència d'autobusos fos la necessària, si també arrivessin als polígons industrials a les hores que comencen les industries i no a mig matí, si per exemple de Sabadell a Palau (menys de 20 km) no es tardés una hora en arribar-hi. En fi, que si volem incentivar el transport public, el que s'ha de fer és revisar-lo tot, de cap a peus, per molt que baixem el preu, per arribar a Palau, pràcticament només és viable anar-hi amb cotxe.

La bicicleta també és un gran oblidada, a excepció de Barcelona on el Bicing funciona a tota màquina, altres grans ciutats com la nostra, la tenen del tot oblidada. Carrils bici que no se sap on van, on no hi ha cap ruta que porti cap al centre, a excepció de carrers, com el de darrera de casa meva, on fa un més han pintat unes bicicletes al mig de la via (no voldran que ens creguem que això és un carri bici, oi?) i que moltes vegades estan ocupades per cotxes, tal i com hem denunciat repetidament, no son un bon sistema d'incentivar-ne el us. No seria factible un bicing a Sabadell, una ciutat on sense tindre en compte els barris de Torre-Romeu o Poble Nou que tenen una altre realitat, és pràcticament sense desnivells? Jo crec que si. Però tardaran 10 anys en fer-ne l'estudi i uns altres tants perquè ens en donin els resultats. 

Tot sembla indicar que la baixada de velocitat només aconseguirà molestar a tothom, que es farà un pegat i que quant Libia s'estabilitzi, traurem les enganxines dels senyals de tràfic i les polítiques de canvi de model d'infraestructures, quedaran en l'oblit fins a una nova crisis del petroli. 

Les inèrcies no es canvien així com així, i tant uns com els altres, tenen un model basat en el cotxe, i quant passí la crisis; tornaran a fer mes carreteres, per posar-hi mes cotxes, que es col·lapsaran en poc temps, i faran més carreteres, i així tant els amics de Repsol i Cia o els de les constructores amigues, faran molts diners.

Potser ja n'hi ha prou no?